Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El protagonista d’aquesta novel·la de Carlos Herrero (Moratalaz, 1996) és un jove de vint-i-un anys, que té una cosa semblant a una parella, i amigues que l’estimen, però se sent insatisfet i desitja altres persones i altres oportunitats. Quan coneix Olivier, el seu món s’ensorra i veu que la seva estabilitat només era un miratge i que dins seu hi ha una gana que mai no podrà saciar. Aristóteles (Blackie Books) és una història divertida i LGTBI que explica les anades i vingudes, les misèries i les tragèdies, d’aquest jove durant un estiu a Madrid.
A les primeres pàgines, Aristóteles -el protagonista- agonitza en una classe avorridíssima perquè prefereix veure el seu ordinador que el PowerPoint del professor. Des de l’inici es maleeix per estar saltant-se les classes de la universitat, no és feliç perquè és mandrós i prefereix quedar-se al llit fent-se pessigolles i llegint notícies falses a Internet. Reconeix que pateix una constant apatia davant els plans amb el seu xicot (si se li pot dir això a aquest noi), i una amiga li diu que potser té depressió.
Ell creu que l’amor veritable és reconèixer la individualitat d’una persona i que els detalls et semblin únics. L’amor, continua, és tristíssim i no hi ha cançons ni pel·lícules que no girin al voltant del tema. Així i tot, les xarxes socials el relaxen perquè, segons diu, sempre hi ha alguna cosa nova, entretinguda i digna de criticar, mentre que la vida real va a un altre ritme. Ell és un personatge irreverent, tenia fusta per haver esdevingut una mena d’heroi, però s’acaba convertint en un jove flâneur del Madrid contemporani.
![Carlos Herrero](https://www.llegir.cat/wp-content/uploads/2024/04/Carlos-Herrero.jpg)
L’autor, en una foto de César Arenas.
Aristóteles rebutja l’univers tipus Mr. Wonderful i està en contra de la vida sana, ja que li sembla pròpia de persones buides que no es diverteixen. Pensa que la seva vida és una broma dolenta i per això explica el que li passa unint tragèdia i ironia. Està cansat de prendre decisions tota l’estona i que aquestes tinguin conseqüències, ja que a la vida de l’ésser humà no es permeten el descans, el gaudi i la relaxació. Com si «la culpabilitat de tenir sentiments i el plaer de sentir-los» no fos suficient.
El protagonista passeja per la ciutat i es cansa d’estar sol perquè diu que si parles amb algú altre pots callar, però si et parles en silenci a tu mateix no calles mai. La conversa que manté moltes vegades és arran del pensament d’estar desaprofitant la vida i com el pas del temps rosega el seu camí. A més, pensa que el passat sempre fa vergonya. Així i tot, s’adona que no està tan malament,encara que visqui a la incertesa, que és impossible respondre totes les preguntes i que per això molta gent busca consol en la religió o la filosofia.
Aristóteles és una novel·la entretinguda amb un llenguatge honest ple d’humor que parla sobre l’amor, el desamor, les contradiccions dels sentiments i la pròpia vida. També tracta sobre la dificultat de les relacions, fins i tot la que tenim amb nosaltres mateixos, i presenta situacions en què els personatges busquen validació i atenció externes. L’enllaç més fort que es construeix amb algú, segons el protagonista, és el costum i això s’ha de combatre.