Elīna Garanča aixeca el Liceu

ALBERT MENA

Com a got d’aigua per a un assedegat, l’art fa canviar l’estat físic de l’audiència, i el retorn de la mezzo Elīna Garanča al Liceu ja és, de ben cert, un dels punts alts de la temporada. La transfiguració del públic assistent va ser completa, començant per uns lieder de Brahms perfectament caracteritzats, que la intèrpret va aprofitar per anar preparant la seva veu per als nombrosos reptes que l’esperaven. D’aquí a la majestuositat del bis d’«Io son l’umile ancella», amb un preagut final esplendorós, transcendent i carregat de drama, de messa di voce que va fer tremolar el teatre en el seu punt més àlgid. Va rematar-ho amb un agut final que va recollir, transformar en gairebé un fil de veu, per atorgar humanitat, dolçor i patiment a la peça.

Com les grans artistes del passat (pensant per exemple en la Freni), Garanča és una artista d’enorme intel·ligència i de talent natural, d’una veu capaç de fer-ho tot, i d’un autoconeixement que li permet prendre decisions artístiques correctes. Només així es pot entendre que un recital ple de peces en diferents llengües, gèneres, prengui coherència i esdevingui un sol viatge: el de la Garanča, recordant-nos que l’òpera de qualitat encara és possible.

La mezzo potser no té la veu amb més personalitat, el caràcter interpretatiu més fàcil de reconèixer ni la tècnica més sòlida. Els enregistraments en són testimoni. Intentar esbrinar, fer hipòtesis i prendre conclusions de per què és així, no és tasca senzilla, tampoc és l’objectiu d’aquesta crítica. M’aventuro a dir que el grau de precisió en el fraseig, d’expressivitat i de control del color vocal, de coherència dramàtica i de construcció de l’emoció, de qualitat de caracterització de personatge són totes tasques prou exigents per entendre que sacrificar la perfecció en alguns aspectes és perfectament humà.

Així s’entèn que no hi hagués una adequació estilística completa a les peces de Ruperto Chapí, com per exemple emprant el vell truc de posar en segon pla la dicció per prioritzar el so i la projecció. Però quan el viatge està justificat, fa vibrar, i té molta qualitat, no només és indici d’una ment que pren les decisions correctes.

Esforços físics i intel·lectuals queden exposats en un recital d’aquestes condicions, així com la preparació, la capacitat de seleccionar i escollir un repertori expressiu i en progressió de drama ascendent, farcit de sensibilitat, com a la cançó letona Aizver Actiņas Un Smaidi (Tanca els ulls i somriu), de força vital, a  Vessennie vodi (Aigües de primavera) de Rachmaninoff, a «Plus grand dans son obscurité», de la Reina de Saba de Gounod o a «Mon coeur s’ouvre à ta voix» del Samson et Dalila de Saint-Saëns.

Impossible no deixar caure llàgrimes davant de la presència de l’artista que, present en cada vocal, color i frase, fa viure una Havanera de Carmen de les que costa veure. Una cosa que separa la Garanča de moltes artistes de l’actualitat és que sap gestionar el tempo i les pauses perquè li serveixin a ella com a element expressiu i per a situar la veu al lloc correcte. Aquí també és on ella posa de manifest que la tècnica també surt dels canvis, del silenci, de la velocitat: del fet que sembli natural i fàcil el que fa, que la riquesa vingui d’un lloc on l’esforç es pot oblidar.

Poques intèrprets hi ha com ella que passin per l’escenari del Liceu. Impossible no mencionar Malcolm Martineau al piano, de sons preciosos, drama també exquisidament executat, d’atenció al detall impagable. Un músic de luxe per tancar una nit memorable de les de veritat.