La Biennal de Quartets de L’Auditori és possiblement la millor proposta actual a Barcelona per gaudir, conèixer i degustar el gènere cambrístic. De compositors i formacions emergents, com Sergi Puig i el Quartet Atenea, a concerts memorables com el dels Belcea Quartet del 2022, o els repetidors estatunidencs JACK Quartet, les possibilitats d’entrar en contacte amb repertoris, estils i idees poques vegades prenen tant vigor com en aquestes dates assenyalades.
En aquest concert dues formacions d’escàndol van interpretar obres dels segles XX i XXI: el Diotima Quartet, representant el Vell Continent, i els JACK Quartet, portant el so nord-americà a l’escenari. Els francesos van interpretar peces de Berg, Streich i una estrena del català Río-Pareja. Aquesta última obra és potser on els Diotima van trobar un equilibri destacat entre execució i expressivitat, pel so virtuosístic, ric i consistent, davant la varietat de tècniques que se’ls exigia.
L’estrena podria considerar-se molt academicista, farcida de frases d’estructura senzilla. Silenci, crescendo, contrast, silenci, crescendo, diminuendo. En cap circumstància una obra revolucionària, però que sonava de meravella en les mans dels Diotima i els seus brillants instruments. Tampoc trenca esquemes l’obra Sternenstill de la compositora sueca Lisa Streich, oferint un catàleg de sons expandits del que podria ser una habitació infantil: des de la percussió de rellotges amenaçadors, a cites de cançons, a llums que brillen del més enllà.
De tendresa i lleugera irrellevància, podria tenir més pes dramàtic (sens dubte, en té més que l’obra anterior), però els sons acaben prenent més protagonisme que allò que s’explica, tancant les portes a una lectura més atenta. Finalment, la Suite lírica de Berg va prendre cos a partir, sobretot, de tendons, músculs i ossos. La lectura dels Diotima va extreure tota càrrega dramàtica de l’obra, arribant a graus desorbitats d’abstracció, velocitat i sublimació, per exemple en el tercer moviment, «Allegro misterioso.» De misterioso no en va tenir res.
Diotima Quartet.
Podria dir-se que els Kronos Quartet venen al cap, però fins i tot ells van mantenir una certa voluntat expressiva que fes honor a la decadència del compositor. Potser el millor moviment va ser el cinquè, «Presto delirando», generant prou ansietat en el seu tram final. Ansietat també van generar els JACK Quartet en una obra de Haas, el Quartet de Corda núm. 3, que s’interpreta a les fosques. Si el truc d’apagar les llums és perquè l’espectador s’espanti, Haas ho aconsegueix. Eliminant les indicacions de moviment que els músics fan quan ataquen cada nota, no queda res més que una oïda exposada a la força d’intèrpret i instrument. I espantar, ho fan!
L’obra funciona millor quan s’apropa a descriure una casa encantada, farcida de ratpenats, de portes que cruixen o fins i tot en el clímax final, on els quatre músics, repartits en quatre cantonades de la sala, inunden l’espai de tensió auditiva en un perpetuum mobile infernal. Cal preguntar-se si realment apagar els llums fa millor o pitjor la música. La resposta possiblement és no i això permet afegir el compositor a la llista d’il·lustres metaexperimentadors com Stockhausen o, més recentment, Max Richter, que en aquestes obres afegeixen conceptes que aporten poc.
Així i tot, l’experiència va ser positiva, pel posicionament dels músics en aquestes quatre cantonades, i pel so extraordinàriament vigorós del quartet. Si en la biennal anterior havien presentat obres amb un so de plàstica i definició exquisides, en aquesta ocasió van ser el volum, la presència, la cohesió tímbrica, el que va desencadenar el munt d’emocions que l’espectralisme de Haas deixava caure sense parar. Possiblement, tocar en la foscor no aporti gaire llum a la creació musical, però els JACK Quartet sí que són dels que van fer obrir els ulls. Esperem tornar-los a veure ben aviat.
