‘Invisible’, una sèrie sobre l’assetjament escolar

MANEL HARO

La novel·la juvenil d’Eloy Moreno Invisible (Nube de Tinta) va esdevenir un fenomen quan es va publicar i encara ara és lectura recomanada a molts instituts. El protagonista, Capi, és un nen de 1r d’ESO que pateix l’assetjament d’un company seu, repetidor de curs. Per molt que aquesta situació s’allarga en el temps, cap altre estudiant ni professor l’ajuda. La història estimula una reflexió sobre quines són les persones implicades en el bullying, no només els agressors, sinó també aquells que l’aplaudeixen o que, en lloc de denunciar-ho, esdevenen còmplices amb el seu silenci.

La sèrie és dura, diria que més fins i tot que la novel·la, en el sentit que els guionistes han potenciat l’aspecte de les agressions i de la sensació d’indefensió del protagonista, però confesso que algunes de les escenes m’han costat de creure-les. M’explico, en la sèrie, l’assetjament sembla estructural a l’institut, tothom sap el que passa (almenys els que apareixen en pantalla) i ningú fa res. De fet, ens podem trobar desenes i desenes d’estudiants aplaudint les agressions, maltractant el Capi, sense que hi aparegui cap professor. A la novel·la tot és una mica més contingut, la qual cosa fa que argumentalment la història sigui més sòlida.

El paper dels adults, en general, grinyola una mica. No és qüestió de comparar la sèrie i la novel·la, però el que en el text encaixa i sembla plausible, en la pantalla fa aigües. Per exemple, el personatge de la inspectora d’educació és delirant, sembla més aviat una policia amb males puces que una funcionària de l’àmbit educatiu. També és massa fluix el personatge del professor que presencia constants agressions al protagonista i no és capaç de fer res per aturar-ho (però no li tremola el pols quan l’ha de castigar a ell).

En canvi, els personatges dels adolescents semblen més consistents, gràcies també a algunes bones interpretacions, com les de Capi (Eric Seijo) i el seu assetjador, MM (Diego Montejo). La sèrie deixa clar els seus missatges, els fa explícits, i els repeteix. Penso que potser algunes de les agressions eren prescindibles, i la sèrie podria haver dedicat més espai als conflictes interns dels personatges. Per exemple, aprofundir una mica més en l’aspecte psicològic de l’assetjador (molt marcat per la relació amb el seu pare). En qualsevol cas, Invisible em sembla una sèrie acceptable, tot i les moltes coses que em costen de creure.