Dudamel i els colors orquestrals

ALBERT MENA

Gustavo Dudamel i la London Symphony Orchestra (LSO) van tancar el cicle BCN Clàssics d’enguany, amb participació de la soprano Marina Rebeka, al Gran Teatre del Liceu, amb una sala que lluïa ben plena. El programa, centrat a exhibir colors orquestrals i virtuosisme musical, va oferir peces de Ravel i Richard Strauss, transitant entre el món postromàntic d’aquest últim amb l’actitud exploradora i avantguardista del primer.

El poema simfònic Don Juan, de Strauss, va obrir les portes a una realitat brillant i decadent, farcida de textures i detalls, amb gran clarividència de Dudamel per a transmetre la riquesa buida, lleugera i encegadora, de la música de l’època. Només va enterbolir la concepció de l’obra una pausa exagerada i dramàtica que va aportar tan sols unes gotes d’impaciència. Però la cascada constant de crescendi, picats i timbres d’una corda meravellosa, juntament amb els volums ben equilibrats de la LSO i la propulsió que la peça va mantenir en tot moment, des dels explosius als més recollits, és difícil de posar per escrit.

Marina Rebeka va sortir per la segona peça, la Shéhérezade de Ravel, aportant una articulació fantàstica, capaç de transformar els sons de la llengua francesa en colors expressius i de gran elegància. Va compartir també aguts ben timbrats i sonors, de vibrato just i comunicatiu, amb una dosi justa de drama, la necessària per donar cos a aquesta subtil i misteriosa obra.

La Rapsòdia espanyola de Ravel que va seguir va posar en evidència, però, les limitacions de Dudamel a l’hora de construir discursos sonors al voltant de compositors menys conservadors, i es va convertir en una oportunitat perduda. L’obra ofereix moltes oportunitats per al misteri, com la repetició d’una melodia que se sent a l’inici, però el director no la va saber transmetre: la melodia va esdevenir línies de corda extremadament definides, fet que les va fer irritants i pesades, just el contrari del que hauria de ser.

No només això, sinó que, a sobre, cada vegada que es repetia la melodia al llarg de l’obra, es va recordar la irritació provocada anteriorment. Tot i lluir en instants explosius, com al final de Feria, Ravel va perdre el caràcter màgic i genial que inunda les seves obres. Si hi ha una escola moderna d’interpretació, que prioritza tècnica a contingut, com ara contrastos marcats a ambigüitat, o una il·lusió de certesa però buida de vida, Dudamel en va ser representant.

El treball de l’orquestra, de nou, impecable, amb unes notes de violí protoespectrals per part del concertino que feien perdre l’alè. La suite d’El cavaller de la rosa va ser una consolidació de tot el viscut fins al moment: fantàstica la direcció de Dudamel en els instants festius, brillants de dansa embogida, però desdibuixada a l’hora de construir cap discurs emotiu.