Krasznahorkai, més enllà del Nobel

Fa anys que em declaro un enamorat de la literatura de l’escriptor hongarès László Krasznahorkai, molt abans que rebés el Premi Nobel de Literatura. Recordo que diverses vegades vaig preguntar al cap de premsa de l’editorial Acantilado si estava prevista alguna visita de l’autor a Barcelona, per poder entrevistar-lo. Com que semblava impossible veure’l a la capital catalana, l’any 2022 vaig anar a Navarra a escoltar-lo, ja que Krasznahorkai havia estat convidat al festival literari Encuentros de Pamplona. N’hi havia públic, no moltíssim, res comparat, en qualsevol cas, amb el nombre d’assistents d’aquesta setmana al CCCB.

Fa goig veure un auditori ple a vessar de persones que volen sentir parlar de literatura. Més encara quan s’habilita una segona sala per seguir la conversa -en aquest cas amb el seu traductor al castellà, Adan Kovacsics– a través d’una pantalla. I és una meravella quan entres en una llibreria i veus tots els seus títols ben col·locats, sabent que anys enrere, almenys a Barcelona, havies d’anar a determinades llibreries, com La Central, per trobar alguna de les seves novel·les.

Un Nobel és un Nobel i Krasznahorkai és un escriptor descomunal, premis a banda. Al CCCB va dir que reconeix que la seva literatura és titllada de desoladora, grisa o apocalíptica, però va recordar que tot el que hi ha als seus llibres és el que persones com ell van viure a Hongria: «quan érem joves, pensàvem que si els nostres matins eren tristos era perquè a tot el món eren així; si als vespres la gent s’emborratxava era perquè a tot el món ho feien».

L’hongarès sempre ha tocat de peus a terra; quan ha tingut oportunitat ha dit que no està satisfet de les seves novel·les i al CCCB ho va repetir. «Jo no volia ser escriptor, però vaig fer una novel·la, però com que no em va agradar, vaig fer-ne una altra per corregir els errors de l’anterior, i la tercera per arreglar el que havia fet malament en la segona.» Sort, doncs, que comet errors per continuar escrivint meravelles com les que publica.

També va fer referència a un dels trets més característics de la seva literatura, les oracions llarguíssimes, tan llargues que alguna de les seves novel·les són una sola oració de centenars de pàgines. «Crec que les oracions llargues són les més naturals, perquè quan un parla, ho fa de manera desordenada, fent llargs discursos, el que no és natural és posar punts cada poques paraules, perquè ningú parla posant punts i comes.»

Krasznahorkai va tenir temps per recordar anècdotes sobre el seu antic editor, Jaume Vallcorba, com quan aquest es va oferir a comprar a l’autor roba per valor d’onze mil euros per fer una promoció. «Li he d’agrair que un dia confiés en mi, que pensés que jo podia ser un bon autor per al seu catàleg.» Adan Kovacsic, el traductor, va recordar també que ell va arribar a Krasznahorkai gràcies a Vallcorba: «va ser ell qui el va descobrir i em va fer l’encàrrec de traduir-lo, jo abans d’això ni tan sols l’havia llegit.»

De Krasznahorkai recomanaria tots els seus llibres, però sobretot Tango satánico i Melancolia de la resistencia. Tots els seus títols es troben a Acantilado en castellà i el Tango satànic es pot trobar també a Edicions del Cràter en català amb la traducció de Carles Dachs (una excel·lent traducció, segons Kovacsic). Llegir-lo val molt la pena, sens dubte.