Plaent infelicitat

MANEL HARO

Començo a pensar que per gaudir de la literatura de la suïssa Fleur Jaeggy (Zurich, 1940), un ha d’estar disposat a llegir cada llibre un parell de vegades. No és la primera vegada que tinc aquesta sensació, ja em va passar, per exemple, amb Els feliços anys del càstig, novel·la que en una primera lectura em va deixar completament fred, però que en una segona lectura (que vaig fer tan bon punt vaig acabar la primera), em va deixar bastant més complagut.

En canvi, amb el llibre de relats El último de la estirpe (Tusquets, amb traducció al castellà de Beatriz de Moura), no m’han quedat ganes de donar-li aquesta segona oportunitat. En general, són textos que parlen de la solitud, de la melancolia, de la infelicitat i de les diverses maneres que, a través d’aquests sentiments, hem d’habitar el món. No obstant això, Jaeggy és tan freda a l’hora d’escriure, tan sintètica, que aquests textos em semblen simples retrats descrits massa superficialment.

No dic pas que l’autora no insinuï certa profunditat a l’hora d’abordar la complexitat humana dels seus personatges; el problema és justament que són insinuacions tan lleugeres, tan superficials, que acaben per no dir-me absolutament res. Potser és que la nostra realitat, des que Jaeggy va escriure aquests relats (el 2014), s’ha tornat massa crua i tot el dolor i la soledat que podem experimentar els éssers humans és ara molt transparent i visible per a conformar-nos amb meres subtileses literàries.

A més, alguns dels relats d’El último de la estirpe, fins i tot m’han semblat repetitius, com el fet de descriure el que un quadre provoca a un personatge. En una època de guerres, abusos i corrupcions diverses, em resulta més complicat sentir empatia per un personatge que va a un museu i queda astorat davant la mirada perduda d’un home en un quadre, sobretot perquè això mateix ja ho podem sentir nosaltres mateixos cada vegada que anem a una exposició.

Penso, per exemple, en els textos que László Krasznahorkai va recollir a Y Seiobo descendió a la Tierra, on explora amb gran profunditat i de forma molt acurada, els sentiments que al personatge (a ell mateix, en el fons) provoquen determinades obres d’art. Krasznahorkai deixa molt de marge al lector perquè interpreti el sentit dels seus textos, no ho dona pas tot mastegat, però dona molt més que Jaeggy a El último de la estirpe. De tant en tant, l’autora suïssa hauria de sortir de la seva bombolla i donar un cop d’ull a com és el món ara.