La història d’amor entre Catherine i Heathcliff és, possiblement, una de les més conegudes de la literatura universal. Paradoxalment, sovint hi ha debat sobre si Cims borrascosos es pot considerar o no una novel·la d’amor. L’etiqueta li escau, però ningú reduiria només l’obra d’Emily Brontë a aquesta simplificació. La tensió psicològica entre aquests dos personatges i la resta d’homes i dones que envolten la parella protagonista és digna dels molts estudis que se li han dedicat.
Diria que un dels aspectes que fa plenament rellevant la lectura de Cims borrascosos és la vigència dels sentiments desbordats que arrosseguen a Catherine i Heathcliff per aquestes pàgines, encara que és una relació que porta la marca del Romanticisme. Tots dos es deuen a l’altre, es necessiten, però la decisió de Catherine de no arriscar-se a construir una relació amb Heathcliff, amb el jove que realment estimava, és el desencadenant de l’actitud iracunda i venjativa d’ell.
Això és perquè Catherine es troba en un moment de la novel·la en la tessitura d’escollir entre Heathcliff i Edgar Linton: el primer és qui la fa bategar, qui la remou per dintre, mentre que el segon és qui li ofereix un futur més plàcid i estable. Entre la tempesta i la zona de confort, es queda amb la segona, sense saber que el que s’advindria a partir de llavors seria del tot incontrolable. Al capdavall, no és fàcil donar l’esquena als propis sentiments.
Emily Brontë.
Heathcliff es mostra cruel amb tothom, fa del món sencer el seu enemic, perquè se sent obligat a habitar-lo sense ella. No sent cap mena d’empatia ni pietat per ningú, ni tan sols pel seu fill. Així i tot, hi ha un parell de moments en la novel·la en què aquesta mena de monstre romàntic, un heroi d’arrels byronianes, abaixa la guàrdia i mostra les seves debilitats. És en aquests dos moments que entenem que la violència del personatge només és comparable al seu patiment. És natural: ¿com es pot viure sabent que la persona que estimes i que t’estima està a unes poques passes de casa teva tenint una altra vida que realment no l’omple del tot?
D’alguna manera, cadascun dels personatges -excepte els dos narradors- tenen la seva condemna per culpa d’aquest amor que avui titllarien de tòxic. I una de les coses que més sorprenen de tota aquesta història és que fos escrita per una jove Emily Brontë (no arribava als trenta anys), qui va fer créixer el seu univers literari i personal, juntament amb les seves germanes gràcies a moltes lectures compartides, en una casa parroquial, envoltada d’erms, d’un petit poble del nord d’Anglaterra.
La novel·la ha tornat a estar d’actualitat per la versió cinematogràfica d’Emerald Fennell i se n’han fet noves edicions i traduccions. En català tenim dues bones opcions, la traducció de Ferran Ràfols a Viena Edicions i la de Montserrat de Gispert a Proa. En castellà, destaquen les edicions d’Alba amb traducció de Carmen Martín Gaite (no és la meva preferida) i la de Valdemar amb traducció de Rafael Santervás (una excel·lent traducció que també recull l’edició d’Austral).
Recentment, l’editorial Edelvives ha publicat una bonica edició de la novel·la amb il·lustracions d’Isabella Mazzanti, pensada per al públic més jove, però que segur que seduirà a qualsevol adult enamorat de la novel·la d’Emily Brontë. Encara que la traducció de María Rosa Lida no és la millor possible, la cuidada edició i les il·lustracions de Mazzanti fan venir ganes d’endinsar-s’hi una vegada i una altra. Jo soc dels que pensen que no fa mal a ningú tenir diverses edicions d’una obra que ens agrada de debò.
