Un incomprensible èxit internacional

MANEL HARO

Quan parlo d’un llibre, intento no ser gaire taxatiu en les meves opinions, ni positives ni negatives. La mesura és clau per fer una bona reflexió després de la lectura, però aquesta vegada em sento desbordat per un llibre que m’ha produït una profunda indignació. Es tracta d’Els noms, de la britànica Florence Knapp (Edicions 62 en català amb traducció de Núria Parés i Salamandra en castellà amb traducció d’Aurora Echevarría), una novel·la que parteix d’una premissa falsa: suposadament, la novel·la va sobre les tres possibles vides d’un noi en funció del nom que rep en néixer. És a dir, jugar amb la idea de com canvia una vida segons el nom que et posin.

El cert és que aquesta premissa es dilueix molt ràpidament, perquè en les primeres pàgines veus que el pare d’aquest nen és un maltractador, un home molt violent que obliga la seva dona a fer tot el que ell mana. Ell es diu Gordon i vol que el seu fill es digui com ell. La mare, però, dubta de si obeir-lo o posar-li’n un altre, Julian. Fins i tot, valora posar-li el nom que la filla de tots dos suggereix per al seu germanet nadó, Bear. Això és la novel·la: les tres reaccions d’un pare maltractador a la decisió de la seva dona d’obeir-lo o no. I és clar, la reacció d’aquest home és tan violenta en dos dels tres casos que, evidentment, la vida de tota la família es veu afectada.

La història va trenant les tres possibles vides de tota la família, però l’autora -cal dir que aquesta és una primera novel·la- està terriblement mal escrita. Tant, que sorprèn que aquest llibre hagi esdevingut un èxit en diverses llengües. Deu ser un d’aquells blufs que es creen i es magnifiquen a la Fira de Frankfurt, venent els drets a diverses editorials d’arreu del món a preus inflats abans, fins i tot, de ser llegit. I, és clar, les editorials han pagat tant pels drets, que han de posar encara més diners en la promoció per convèncer tothom que és molt bo i que és un dels llibres de l’any.

No ho és. Ni de lluny. És una d’aquelles novel·les escrites sense cap talent que arriben cada dia a les editorials i que són rebutjades. Florence Knapp escriu sense una mínima maduresa literària, evidencia mancances de tècniques narratives i alhora mostra els engranatges a través dels quals intenta bastir el seu relat. Tot és transparent, excepte el sentit d’allò que escriu, ja que omple el text de situacions banals que despisten contínuament. Mai m’havia passat d’haver de tornar enrere en la lectura tantes vegades perquè pensava que se m’havia escapat alguna cosa. Però no, és que l’autora pot passar d’un tema a un altre, amb escenes inconnexes, sense que entenguem què ha volgut dir. Planteja escenes sense solta ni volta que després abandona i no reprèn.

La història es desmunta per si mateixa constantment, fins i tot m’ha fet sentir incòmode de llegir-la. A vegades també m’ha costat controlar la desesperació quan em plantejava una vegada i una altra aquesta pregunta: «exactament, què m’està intentant dir Knapp en aquest fragment que no hi ha manera d’entendre?» Escriure una novel·la no és fàcil, no culpo l’autora del seu llibre, tots tenim dret a intentar ser escriptors, equivocar-nos i que ens ensenyin a fer-ho millor (no sembla que l’autora hagi tingut aquesta sort).

El que em costa més de digerir -ho confesso- és haver-me deixat seduir per una novel·la que sembla tenir més màrqueting que qualitat, com quan vas al supermercat a comprar un producte que diuen a través de grans campanyes de publicitat que és molt bo, però descobreixes massa tard que és ultraprocessat i després has d’aguantar, fins i tot, una indigestió.