El desencís de l’existència

MANEL HARO

Michel Houellebecq ha sabut fer de la irreverència marca de la casa, tant a nivell literari com personal. Diverses vegades ha estat  titllat de masclista, racista i islamòfob. Va debutar en la narrativa el 1994 amb Ampliació del camp de batalla (Anagrama amb traducció al català de Francesc Rovira i al castellà d’Encarna Castejón), novel·la que li va suposar un èxit immediat, posant en marxa una carrera imparable que es consolidaria amb les seves següents novel·les, especialment Les partícules elementals i Plataforma.

Houellebecq s’ha convertit en els darrers anys en un espectacle en si mateix, no només per les seves declaracions polèmiques sobre la cultura, política i societat franceses, sinó també per algunes de les seves imprevisibles accions. Quan va publicar El mapa i el territori, va desaparèixer just abans de fer la roda de premsa de presentació i ningú, en teoria, sabia on parava (l’ombra del màrqueting sempre plana en aquests casos). I amb Submissió va aixecar molta polseguera pel retrat que feia de l’islamisme.

El protagonista d’Ampliació del camp de batalla no és el mateix personatge de la resta de les novel·les de Houellebecq, però s’hi assembla molt. L’enginyer informàtic d’aquesta novel·la va ser comparat amb el protagonista de L’estranger d’Albert Camus, un home apàtic, sense gaire motivació per la vida, una mena de Bartleby de Melville. Houellebecq ens parla d’un home de trenta anys fastiguejat amb la seva feina, que fa dos anys que no té relacions sexuals, però que pel sol fet d’estar viu, ha de plantar batalla, ha de lluitar en aquest context de banalitats, capitalisme extrem i derrotes existencials.

Al protagonista l’envien  a un municipi de França que el deprimeix on ha de fer una feina d’assessoria per al Ministeri d’Agricultura. Es tracta d’implantar un nou sistema informàtic que, ja l’avisen, no es posarà en pràctica una vegada marxi. En aquesta aventura laboral l’acompanya Tisserand, un home lleig que mai ha tingut relacions sexuals, una persona que sembla haver perdut la batalla només néixer. Durant l’estada amb el protagonista intenta seduir diverses noies, sense cap èxit.

Els dos personatges tenen la sort en contra, però les seves actituds són molt diferents. La de Tisserand és aprofitar la més mínima oportunitat per passar a l’atac, mentre que la del protagonista és la d’haver llençat la tovallola fa temps. Un vol participar en el camp de batalla i l’altre no té cap interès. Aquesta apatia és la que senten altres protagonistes de les obres de l’Houellebecq, motiu pel qual alguna vegada s’ha dit que l’autor francès sempre escriu la mateixa novel·la. I, en certa manera, així és: canvia l’embolcall, la història, però l’essència és idèntica.

Ara bé, penso que Ampliació del camp de batalla no mostra tot el potencial de Houellebecq, almenys en comparació amb altres obres com Plataforma o El mapa i el territori, per citar uns exemples. Houellebecq ha anat creixent amb els seus llibres, motiu pel qual és recomanable començar per aquesta primera novel·la si es vol llegir tota la seva obra. Sobretot, també, perquè el lector podrà llegir l’evolució dels protagonistes, que cada cop estan més allunyats de la societat.

Houellebecq em sembla un mestre, no només pel seu estil directe i descarat, sinó també per com retrata les misèries de l’ésser humà i de la societat occidental. Tot i que segurament pocs lectors reconeixeran sentir-se identificats amb els seus personatges, sempre hi ha quelcom en ells que ens fan reflexionar sobre nosaltres mateixos, ja que, al capdavall, tots estem lluitant en el mateix camp de batalla.