Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Estem a l’any 2011: Michel Houellebecq es troba en plena gira promocional d’El mapa i el territori, els mitjans de comunicació i els lectors holandesos l’esperen perquè els presenti la novel·la. No obstant això, l’autor francès, excèntric com pocs, ha decidit desaparèixer sense donar cap avís. Ningú sap on es troba, si està viu o mort, si ha marxat ell o ha estat segrestat, si tot respon a una hàbil estratègia de màrqueting o realment es tracta d’una fugida dissociativa al més pur estil Agatha Christie, que el 1926 es va esborrar del mapa sense deixar empremtes per passar unes setmanes, amb un altre nom, en un hotel de Harrogate (Yorkshire del Nord, Anglaterra).
Finalment va aparèixer sa i estalvi demanant disculpes per haver-se oblidat de la seva cita a Holanda. Tot passaria per un simple descuit d’un tipus extravagant si no fos perquè a El mapa i el territori apareix el personatge d’un escriptor també anomenat Michel Houellebecq que, com ell, passa per moments d’aïllament, que tampoc contesta els missatges i que és, per voluntat o desgana, un tipus totalment allunyat i desinteressat d’aquesta societat moderna, excessiva i ultracapitalista del segle XXI. ¿Estava Houellebecq portant a la pràctica, a l’extrem, la caricatura que fa de si mateix en la seva novel·la o bé no cal buscar-li explicació racional al caràcter únic de l’escriptor francès i acceptar que tot va passar, sense més?
A El mapa i el territori (Anagrama/Empúries), a més d’Houellebecq tenim a Jed Martin, el protagonista d’aquesta història, un artista tan excèntric com l’autor. Arrenca la novel·la amb Martin barallant-se amb la seva caldera, intentant que algú se l’arregli, una situació tan corrent i alhora estranya que recorda al capítol 41 de Rayuela, on Cortázar situa Oliveira redreçant claus mentre demana que el seu amic Traveler l’ajudi a subjectar uns taulons. Una acció absurda que serveix per configurar un ambient i uns personatges ja una mica passats de volta. Martin és un artista d’èxit, va aconseguir començar a crear-se un nom en el món de l’art gràcies a un projecte en el que fotografiava mapes Michelin. Després d’un temps allunyat de tota creació, decideix tornar a la càrrega amb una exposició de les seves pintures a la galeria d’un amic, i les vendes el fan immediatament ric. Des d’aquest moment, la cotització dels seus quadres no para de créixer, arribant a diversos centenars de milers d’euros.
De tota la seva obra, però, la peça més significativa és la que li vol regalar a Michel Houellebecq, un retrat de l’escriptor valorat en 750.000 euros que servirà com a agraïment per haver-li escrit el text del catàleg de la seva exposició. La relació entre Martin i Houellebecq és intermitent, es dóna de tant en tant, amb els puntuals viatges del pintor a Irlanda, on resideix l’autor. Mentrestant, veiem les aventures de Martin, les trobades amb el seu pare malalt de càncer, les seves relacions amb les dones, els tractes amb el seu galerista, el cada vegada menor interès que sent sobre la repercussió de la seva obra, la seva manera a vegades desapassionada de sentir la creació artística des que va veure fracassar un intent de rematar un quadre, el poc que sap sobre el suïcidi de la seva mare i, en essència, el molt que es va semblant a Houellebecq (personatge) a mesura que avança la novel·la.
Mentre llegim El mapa i el territori veiem com l’autor no té pietat a l’hora de dedicar unes quantes pàgines a parlar sobre qüestions (en aparença) tan poc interessants com el manual d’instruccions d’una càmera de fotos o el funcionament d’una caldera. No obstant això res és intranscendent, tot està en la novel·la per una raó, qualsevol detall ens ajuda a comprendre una mica més el món interior de cada personatge. La novel·la va guanyant ritme a mesura que avança, especialment en la tercera part, on Houellebecq (escriptor de la novel·la) dóna un gir i porta la seva obra al terreny del gènere negre (amb sobri humor i enginy, per cert). Les últimes pàgines, brillants, són un autèntic toc d’atenció perquè no oblidem el lloc que, al capdavall, ocupem al món. En definitiva, El mapa i el territori, que va guanyar el premi Goncourt el 2010, és una novel·la que treu bellesa del que anòmal, que parla de fantasmes existencials, de la mortalitat i decadència de l’ésser humà i també de l’art, el que hem creat i amb el que comercialitzem en el segle XXI. Aquest art que també és mortal i decadent.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
