Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de ficció per part d’autors que no són els originals (en aquest cas, Francisco González Ledesma) no em fa el pes. A més a més aquesta novel·la, que inventa la joventut de l’emblemàtic Méndez, l’havia escrit la filla (Victoria González Torralba), en homenatge al pare, i les devocions familiars no sempre donen bons resultats literaris. Però he de dir que m’he trobat amb un llibre excel·lent, que compleix tant l’objectiu d’homenatjar el pare com el d’estructurar una molt bona novel·la negra.
L’autora, qui, a més a més de documentar-se a fons sobre l’època i conèixer en profunditat l’obra de l’escriptor, deu comptar amb una molt bona tradició oral familiar, aconsegueix recrear a Llámame Méndez (Planeta) aquells primers anys quaranta sense que res grinyoli, cosa que, malauradament, és habitual en els llibres sobre aquells anys escrits per gent més jove. Aquí trobem un Méndez gairebé adolescent, de disset anys, que s’ensopega amb el cadàver d’una novieta del barri. Hi ha molts ressons d’altres novel·les de González Ledesma en aquesta història, paraules i anècdotes que podran percebre els seguidors de l’obra de l’escriptor. Però hi ha també una visió nova, menys truculenta, malgrat la violència del crim i de la situació social i política i s’hi percep una veu diferent i original.
En el llibre recuperem la Barcelona pobra dels anys quaranta, aquell Poble-sec i aquell Paral·lel, decadent en alguns aspectes però absolutament viu en tants altres. Aquest Méndez jovenet viu amb un vell lluitador incombustible però s’ensopegarà amb un personatge molt ben trobat, aquest Laureano Castañeda que és, malgrat el seu falangisme, també vençut, un bon home i un home d’honor, cosa que provocarà en el jove una certa inquietud. La que podem sentir qualsevol de nosaltres quan ens adonem de què potser els altres no són tan dolents ni els nostres tan admirables. La novel·la segueix les regles del gènere, una investigació amb cops d’efecte, diferents sospitosos, sorpresa final, i aconsegueix un gran dinamisme en els diàlegs i un absolut alè de veritat propera en les descripcions de paisatges i persones.
Victòria González Torralba ha manifestat en alguna entrevista que no sentia simpatia pel personatge quan era més jove i que probablement no el recuperarà, però que pot ser que aquest comissari Castañeda tingui una vida més llarga. Tant l’un com l’altra donen per a més històries, evidentment, i entre la joventut de Méndez i els seus anys de maduresa hi ha molt de camp per córrer. L’autora, que va néixer l’any 1966, és llicenciada en Ciències de la Informació i té una llarga trajectòria professional en diferents publicacions, però fins ara no havia publicat cap novel·la. En aquesta primera incursió en la narrativa, en aquest cas de gènere, ha aconseguit fer absolutament creïble un personatge que hem conegut ja en una edat madura i amarat de decepció vital.
González Ledesma va ser un autor que va patir alts i baixos diversos en la valoració de la seva obra. I també força dificultats, ja d’entrada, quan, després d’aconseguir un premi important va veure com el llibre no es publicava per motius de censura. Aquest jove Méndez, en tant aspectes, potser, un alter ego de l’escriptor, se l’ensopega en una biblioteca en un reeixit joc de miralls, una picada d’ullet introduïda amb naturalitat i versemblança. Va ser un escriptor d’origen humil, que va treballar molt i sempre, advocat i periodista. Durant uns anys, després d’aconseguir el Planeta, la seva popularitat es va abaltir, fins al punt que era molt més conegut a França que no pas a Espanya.
Per sort en els seus darrers anys va poder gaudir de premis i homenatges diversos, lligats a la revitalització del gènere negre. Compta amb novel·les diverses, més enllà de la sèrie Méndez, com ara aquella crònica excel·lent de la realitat social que és Los Napoleones, tinc entès que una de les preferides de la seva filla, per cert. Lligat al Poble-sec, on va viure de petit i de jove, en la gran majoria dels seus llibres hi trobem evocacions i descripcions del barri, nostàlgiques, és clar, car tot canvia i sempre ens arrabassen els paisatges infantils, de grat o per força.
Segurament l’escriptor s’hauria emocionat amb aquest homenatge però també hauria sabut valorar de forma crítica i professional el potencial que es percep en aquesta novel·la, la qual ens descobreix una narradora amb grapa, recursos, documentació i intel·ligència.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
