A aquestes alçades, Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) no necessita presentació. Autor prolífic, especialista en gènere negre i crític literari sense pels a la llengua, acaba de publicar L’imperi dels lleons (Alrevés), en català i en castellà. És una novel·la negra inspirada en algunes de les bandes mafioses franceses que han operat a casa nostra des dels anys setanta fins a l’actualitat. La història ens porta al 1972, quan Jean Neige i la seva banda preparen el cop que els ha de consolidar com una de les bandes criminals més perilloses de França. D’aquí a fer-se amb el control de la màfia a Lió hi ha un camí de sang que ells han començat a recórrer i que els durà, entre d’altres, a urbanitzar la Costa Brava, controlar la prostitució de mitja Europa i el tràfic d’haixix.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Què t’ha fet posar la mirada en les bandes mafioses franceses?
Dues coses: la primera és el gran desconeixement que en tenim i la segona és que me les vaig trobar quan estava estudiant el màster d’història del món. Jo llavors volia demostrar que la novel·la negra és una bona font per estudiar la història i ho volia fer amb un cas pràctic, la novel·la Barcelona Conection, de l’Andreu Martín. En ella hi apareix un assassinat semblant al de Raymond Vacarizzi a la presó model de Barcelona el 1984 i investigant aquest assassinat em vaig trobar la màfia lionesa.
Quins punts de connexió hi ha, doncs, entre la ficció i la realitat a L’imperi dels lleons?
La novel·la es basa en un 70% de realitat, sobretot d’una banda que va estar molt operativa a casa nostra, i també d’una altra menor. Sobretot la part històrica és pràcticament certa pel que fa als fets, però jo els he recreat de forma literària, jo no hi era i no sé si els diàlegs eren aquests o com anaven vestits, això ho he inventat, és clar, però no m’invento que es roba un banc, que es mata algú o els mètodes per traficar amb drogues.
Aquesta màfia abraça diversos àmbits, com la prostitució, el tràfic de drogues, l’especulació immobiliària… Sembla increïble que una banda pugui arribar a controlar tantes coses sense ser detinguts!
Pensa que quan ells arriben aquí es dediquen en bona part als negocis legals. Tenir un bordell no és il·legal, explotar-hi les dones sí. I ells sempre voregen la llei. Quan la pressió policíaca és molt bèstia a França el que fan és retirar-se a la Costa Brava, des d’on continuen dirigint els seus negocis. Però aquí són més prudents amb els il·legals i en canvi es dediquen massivament als legals.
Per cert, la Constitució Espanyola diu que els poders públics han d’evitar l’especulació immobiliària, però en realitat no és un delicte. El fet que l’incloguis en les actuacions de la banda mafiosa comporta una denúncia per la teva part sobre l’especulació o senzillament reflecteixes el que va passar realment?
Reflecteixo una bona part del que va passar, i aquest reflex no està exempt de denúncia.
Sembla clar que qualsevol grup mafiós ha de tenir negocis legals i il·legals per sobreviure i créixer, no?
Honoré de Balzac deia que al darrera de cada gran fortuna s’hi amaga un crim. I jo dic que un com a mínim. La màfia, per ser considerada i estructurada com a tal, ha de repartir les seves inversions entre el món legal i l’il·legal.
Aquest grup mafiós de la teva novel·la entra a Espanya durant la Transició perquè sembla que la policia està molt enfeinada amb ETA i és més fàcil delinquir aquí. Això ha canviat gaire ara? Ho dic perquè moltes bandes criminals de tot tipus continuen preferint Espanya perquè la justícia és més laxa que en altres països europeus.
Ara mateix hi ha una policia molt brillant en la persecució de màfies i delictes contra el crim organitzat i no és tan senzill. En la Transició el terrorisme era molt actiu (ep, sense oblidar el d’extrema dreta, que també va existir i que va tenir molta més impunitat, com ara) i els efectius eren molt menors. És cert que la Constitució espanyola i el codi penal són més suaus i es prefereix que en cas de dubte el reu sigui l’afavorit.
Una curiositat: els inicis de la màfia estrangera a Espanya daten dels anys setanta?
No. Des de finals del segle XIX cap endavant hi ha hagut grups mafiosos i organitzacions criminals estrangeres treballant-hi.
Per què la literatura i el cinema recorre tant a les bandes mafioses? Significa que als lectors ens segueix fascinant aquests temes?
Sí, la màfia, com a mínim la clàssica, continua fascinant els lectors i els espectadors i jo crec que ho fa sobretot per la pervivència d’un codi ètic i d’honor molt propi. Desperta certa fascinació pel mal que tots tenim.
Suposo que El Padrino va fer molts lectors, no?
Però en va fer molts la versió filmada, més que no pas la novel·la de Puzzo, que és magnífica. Cal pensar que el pobre Puzzo, després d’uns inicis molt brillants des del punt de vista de la crítica literària, es guanyava la vida escrivint relats –que lògicament ningú no llegia- per a les revistes eròtiques i pornogràfiques de l’època.
La màfia que més presència té a Espanya ara és la russa? Podríem establir paral·lelismes amb aquest grup francès que novel·les?
No en sóc un expert, però em sembla que la màfia russa és més complexa i actua amb uns codis d’honor diferents.
Per cert, el govern de Rajoy va aprovar una llei que atorgava la nacionalitat espanyola als estrangers que compressin un pis de més de 500.000 euros, cosa que ha afavorit a molts milionaris, especialment, xinesos i russos. Estímul legal de l’economia i màfia poden anar de la mà o és paranoic pensar en això?
Què pots esperar d’un president de govern que és un titella dels poderosos de la llotja del Bernabeu, que fa rodes de premsa amb una tele de plasma, que és l’autor dels famosos hilillos per referir-se al Prestige i que només és líder del seu partit perquè els altres escurçons se’n puguin aprofitar? Per descomptat que els rics poden obtenir sempre que vulguin la nacionalitat del lloc que els doni la gana. Mai no han expulsat ningú ric d’Espanya.
Segueixes utilitzant la novel·la negra per reflexionar sobre el món que ens envolta? Ho dic també perquè la teva novel·la abraça diverses dècades molt importants de la història espanyola del segle XX.
Sí, és que jo entenc que la novel·la negra és la gran novel·la social dels nostres temps i per tant aquesta reflexió sobre la contemporaneïtat és molt necessària. A més a més, segueix una de les línies de la novel·la negra que més m’interessa que és el néo-polar francès, aquella novel·la negra molt social i altament polititzada que apareix després del maig del 68 amb autors com Jean Patrick Manchette, per exemple.
A L’imperi dels lleons hi ha una història d’amor homosexual dintre de la màfia. Això no pot haver estat casual…
No ho és. Però per pura estadística segur que hi ha d’haver homosexuals en el col·lectiu mafiós, com també n’hi ha entre els futbolistes. El que passa és que no ho diuen i no surten a la llum. En el meu cas també hi havia un homenatge a la novel·la Plata quemada, de Ricardo Piglia, on dos dels assaltants tenen una relació homosexual consolidada i a la sensacional Querelle de Brest, de Jean Genet, grandíssim llibre i autor.
En la novel·la apareix la guerra d’Algèria i com això afecta als francesos que van lluitar en ella i van tornar sent ciutadans de segona. Això també ho hem vist en novel·les, pel·lícules i sèries americanes, amb altres guerres. Sembla ser que hi ha coses que no canvien…
És que la descolonització algeriana és la gran pedra a la sabata de la història contemporània francesa. Igual que l’oculta col·laboració amb els nazis a la segona guerra mundial, que va ser continuada i llarga tot i que es va intentar ocultar amb el mite de la resistència.
Si parlem de fets importants a Catalunya, podríem parlar del procés independentista, que cada cop genera més novel·les negres sobre el tema. Com a expert en la relació entre novel·la negra i història, és massa aviat perquè apareguin aquestes novel·les?
Des de la novel·la negra hi ha hagut una aportació de Marc Moreno, Cabdills i altres que ho han tractat tangencialment. La que més s’hi acosta és Procés enverinat, un bon llibre de Salvador Balcells, i potser com a premonició el Mans lliures de Jordi de Manuel, però d’aquí a deu anys en tindrem de molt bones, segur, igual que ara al País Valencià en tenim de boníssimes en català i castellà sobre la corrupció del PP i la trama Gürtel.
La producció literària de Sebastià Bennasar ha crescut considerablement en els darrers anys. Què t’ha fet bolcar-te tant en l’escriptura?
Tens raó, des del 2013 fins ara han aparegut quatre novel·les i quatre novel·les negres. Suposo que hi ha hagut dos fets importants: d’una banda una confiança del mercat editorial sobretot per part de les petites editorials independents, que no han tingut recança en fer-me confiança i en algun cas fins i tot a reincidir. D’altra banda hi té a veure la meva instal·lació definitiva a Barcelona –a partir del maig del 2013- amb la intenció de convertir-me en un escriptor professional de forma definitiva, amb tot el que això comporta: moltes feines al voltant de la literatura i un gran nivell de precarietat que implica lluitar molt per tenir visibilitat i ser conscient que els llibres es vénen d’un en un i empenyent i que cal arromangar-se i fer de tot: conduir clubs de lectura, fer de negre literari, traduccions, periodisme, tot el que surti…
De tant en tant et pregunto sobre la novel·la negra catalana. Fa uns anys en destacaves la seva bona salut. Com la veus ara? Segueix guanyant musculatura?
Segueixo pensant que passa per un bon moment creatiu i per un moment complicat d’indústria. En els anys 90 la Negra de la Magrana feia tirades de 10.000 exemplars i ara vendre 1.000 exemplars d’una novel·la negra en català és una heroïcitat.
No creus que en aquests moments hi ha un excés de novel·les negres catalanes que potser no arriben a uns mínims de qualitat?
Sí, hi estic d’acord. Negres i no negres. Però també ens arriba una quantitat de llibres infames traduïts de fora negres i no negres que és acollonant. Ara bé, per poder tenir la qualitat mitjana tan alta com la tenim també hi ha d’haver novel·les dolentes, mediocres i d’excel·lents. Però sí, hauríem de tenir més cura del que es publica. Avui en dia, el 70% dels llibres que es publiquen en català i castellà a casa nostra són com a mínim discutibles. Però molts d’aquests es venen molt bé. L’altre problema, i aquest és específic de la novel·la negra, és que ens volen fer passar bou per bèstia grossa, etiqueten molts llibres que no ho són com si ho fossin. I a més a més tenim una invasió de presentadores de telenotícies reconvertides en escriptores de gènere que no en saben res de la història i que fan llibres farcits de tòpics i de baixa qualitat que vénen molt perquè surten a la tele.
Em semblaria un delicte no demanar-te que ens recomanis una novel·la negra tenint en compte que en saps i molt sobre el gènere.
Em sembla impossible recomanar-te’n només una, però em quedo amb Lo que nos queda de la muerte de Jordi Ledesma en castellà i amb Cendra, de la Sílvia Mayans en català. Però el que paga molt la pena són els assajos sobre el gènere de l’Àlex Martín, tant el publicat sobre Rafael Tasis en català com el Continuarà, juntament amb Javier Sánchez Zapatero, sobre el gènere en castellà.
