Una degradació imparable

MANEL HARO

László Krasznahorkai és considerat un de ls màxims exponents del postmodernisme hongarès. A Tango satànic (Edicions del Cràter amb traducció al català de Carles Dachs i Acantilado amb traducció al castellà d’Adan Kovacsics) l’autor ens parla d’un tema que apareix habitualment en els seus llibres: la frustració d’uns personatges mancats d’esperança, oblidats i aïllats de la societat. En aquest cas, els personatges viuen en una remota regió rural d’Hongria, en un petit poble que en el passat donava feina als seus habitants gràcies a una cooperativa agrícola que va acabar desapareixent.

Molts dels treballadors van marxar a la ciutat o altres parts del país, però un petit grup va decidir quedar-s’hi, tot i les grises perspectives de futur. L’ambient de l’indret és el dels anys posteriors a la caiguda del règim comunista, on el temps passa lentament, el vent i les pluges són agressius i els camins estan plens de fang, la qual cosa dificulta caminar-hi, escapar. Els pocs al·licients disponibles fan que l’alcohol i el sexe siguin una manera de sentir-se vius o d’oblidar precisament que encara són vius.

Dues noies joves es prostitueixen per pagar els deutes de la família, la fonda és el lloc de reunió dels veïns i on corren les ampolles i els gots de vi, les infidelitats i la promiscuïtat formen part del dia a dia. Mentrestant, un antic metge que va ser suspès pren nota de tot el que passa, per documentar la decadència moral i existencial del poble. Ell creu que escrivint-ho tot pot ser una forma de controlar el declivi. Però les calamitats no paren d’arribar-hi. La violència s’instal·la en les vides dels més petits, com fa temps es va instal·lar en la dels més grans. A poc a poc, tot es va complicant, l’espai és gris i reduït, hi ha amenaces, baralles, insults, enganys.

En aquest ambient deprimit, campen lliurement una colònia d’aranyes que ningú veu, però que són presents perquè quan ningú mira, teixeixen les seves teles. La destrucció, a tots els nivells, és imparable. Només hi ha una esperança per a la majoria dels personatges: l’aparició de dos homes que donaven per morts. Algú els ha vist per un camí, i esperen que d’un moment a l’altre entrin a la fonda. Ells pensen que portaran la salvació, que seran com una mena de messies que els trauran de la pobresa. Però mentre esperen, els nervis van guanyant terreny.

Krasznahorkai escriu una història circular, plena de camins que no semblen conduir enlloc, però que retraten molt bé els abismes de l’existència humana. La narrativa de l’autor hongarès demana concentració, perquè és rica en oracions llargues i en passatges on no hi ha gaire acció. El seu univers demana una mirada als detalls, a experimentar, com ell proposa, el pes i el pas del temps. Hi ha sempre en els seus llibres un aire decadent, apocalíptic fins i tot, però apassionant. Val la pena deixar-se endur per les seves històries, perquè atrapen d’allò més.