Se n’ha parlat molt de la novel·la d’Edurne Portela (Santurce, 1974) Mejor la ausencia (Galaxia Gutenberg), la història d’Amaia, una noia que creix en un entorn hostil, envoltada de violència de tota mena. Diu l’autora que és un retrat de la violència socioeconòmica que va patir una part de la societat espanyola durant els anys vuitanta. En aquest cas, a més, és el relat d’una vida marcada per la violència d’ETA a Euskadi i aquest aspecte és el que més ha seduït a uns lectors que, en molts casos, ja venien enamorats d’una altra gran novel·la sobre el conflicte basc, com és Patria de Fernando Aramburu. Portela, però, avisa que la seva no és només una ficció sobre ETA, és una novel·la de transformació, de creixement, protagonitzat per una dona que les va viure de tots colors, com el terrorisme, el maltractament en la seva família o les tragèdies vitals que va provocar l’heroïna. Mejor la ausencia segueix fent el seu camí.
A Espanya ha augmentat l’interès per les novel·les que tracten el conflicte d’ETA.
Sí, la meva novel·la va sortir al setembre de 2017 i encara és viva, cosa que és un èxit en el món de la literatura. No podem negar que tot aquest interès l’ha provocat Patria, de Fernando Aramburu, que ha venut milers i milers d’exemplars i ha tornat a posar el tema sobre la taula. Al mateix temps que Aramburu publicava Patria, jo vaig publicar un assaig, El eco de los disparos, que em va fer guanyar molts lectors i que ara han crescut amb Mejor la ausencia.
Però què fa que els lectors tinguin ara interès per aquest tema, tenint en compte que ja existia abans de la dissolució definitiva d’ETA?
Suposo que durant molts anys només hem tingut una versió dels fets, especialment fora d’Euskadi. I ara la gent necessita altres versions, que vagin més enllà del maniqueisme polític. També dintre d’Euskadi necessitem noves eines que ens ajudin a entendre i explicar el nostre passat. Em refereixo a eines que vagin més enllà dels mitjans de comunicació, i és per això que autors de diverses generacions hem abordat el tema en els nostres llibres. Cadascú des de la seva perspectiva, vivències, memòries… Diguem que hi ha una conjunció de factors que han fet augmentar l’interès pel conflicte basc.
Què t’ha donat la ficció que no t’hagi donat l’assaig a l’hora d’escriure sobre aquest conflicte?
Sobretot m’ha atorgat un tipus de coneixement molt diferent, perquè en l’assaig has de fer una investigació, una reflexió, aprofundir molt, mentre que la ficció et dóna més llibertat, et permet centrar-me més en la intimitat dels afectes, en les parts fosques de la nostra història que no podem conèixer. Diguem que la ficció obre la porta a la part més opaca del comportament humà i de les relacions.
L’aspecte generacional dels autors és la gran diferència entre les diverses obres que ara mateix hi ha sobre el conflicte basc?
És una gran diferència, sí, perquè cadascú ho hem viscut d’una manera diferent. De fet, més que un tema generacional, diria que la gran diferència és l’aspecte vivencial, és a dir, tot depèn del que cadascú hagi viscut respecte al conflicte basc. Dic això perquè si parléssim només d’una qüestió generacional podríem pensar que totes les persones d’una mateixa generació tenen el mateix punt de vista sobre el que va passar i això, clarament, no és així. En el cas de Mejor la ausencia, hi ha una mirada molt íntima, que és la de la protagonista, que viu en una família on hi ha maltractaments, que viu en el marge esquerre de Bilbao en una època de descentralització, quan l’heroïna va fer un mal brutal en la societat… Diguem que jo toco una sèrie de temes que no estan en els altres autors.
De fet, no podem dir que Mejor la ausencia sigui només una novel·la sobre el conflicte basc.
Exacte, no ho és. Jo he escrit una història de creixement d’una persona que viu en un entorn de violència, però una violència que va més enllà de la d’ETA.
Quina seria aquesta violència que va més enllà?
La política, la socioeconòmica, la de la societat patriarcal…
Falten relats d’aquella violència social que hi havia en l’Espanya dels anys 70 i 80?
Sí, hi ha un tipus de novel·la que explica la realitat de manera immediata, és a dir, tal qual es produeixen els esdeveniments, neixen històries que els expliquen. Però després hi ha novel·les que necessiten més temps per explicar-los. És tan senzill com que l’escriptor necessita arribar a certa etapa de maduresa per entendre el que va viure sent adolescent, per exemple, i és llavors quan pot encarar un relat. Per aquesta raó suposo que ara sortiran més novel·les sobre els ambients sòrdids de l’Espanya dels anys vuitanta.
Estem banalitzant la violència en l’actualitat?
No ho sé, crec que sempre hi ha certa propensió a fer-ho. Penso en la reacció dels mitjans de comunicació davant d’una violència radical, quan miren de minimitzar-la, no sé si intencionadament o amb la simple voluntat de no donar-li gaire importància. Ara bé, no sé si això passa ara més que abans. Darrere de cada acte de violència sempre hi ha un responsable, i sovint minimitzant o banalitzant aquesta violència, es dilueixen les responsabilitats dels que l’han causada. Però això sempre ha estat així, pensa en la violència de la Guerra Civil, com es minimitzava…
El periodista basc Mikel Ayestaran diu que per combatre el terrorisme no només cal acabar amb el braç armat, també és necessari canviar la ment de la gent. Ha canviat la mentalitat de la societat basca?
Està clar que queden residus, i això es veu quan hi ha homenatges a etarres al sortir de la presó. És gent que no qüestiona la violència. Hi ha zones d’Euskadi que han canviat més aviat poc, però sí que hi ha certa consciència del que va suposar la normalització d’aquella violència en la nostra societat. Jo això ho vaig veure després de publicar El eco de los disparos, quan molta gent em deia que s’havia adonat que se sentia còmplice del que va passar, pel fet d’haver donat l’esquena a la violència, pensant que allò formava part de les seves vides i, per tant, ho assumien, no l’hi plantaven cara. Hi ha persones que no entenen com van deixar que tot allò passés. Cal més temps i més conscienciació, encara que sempre hi haurà grupuscles que cada cop estaran més aïllats.
Quant dura la memòria de la violència en una societat?
Depèn del que es fa amb la memòria d’aquesta violència quan els testimonis i les víctimes són encara vius. Si aquesta gent és capaç de compartir la seva experiència i no imposar cap silenci, és més fàcil que aquella violència que van patir no es torni a repetir, que no hi hagi violència intergeneracional. Si, al contrari, una generació calla o és obligada a callar, la violència es va heretant i es va reproduint, els conflictes s’enquisten en la societat. És a dir, la memòria de la violència depèn de la gestió que es fa d’ella en el present.
Quina seria la nova violència del nostre present?
Hi ha diverses violències, però aquestes no sorgeixen del no-res. Per exemple, la brutalitat policial que tenim ara és hereva de la repressió del franquisme i a Euskadi la coneixem prou bé. També tenim la violència de la societat patriarcal, que no és nova, però segurament ara té més visibilitat. El gran problema és que tenim un Estat que respon amb violència a qualsevol acte de dissidència. Pensa en la Llei Mordassa, feta a mida per criminalitzar la dissidència. Res no és nou, però aquest govern exerceix la violència amb massa impunitat.
La societat està despertant davant d’aquesta violència?
Es va despertar amb el moviment del 15-M i els indignats. Molta gent es va manifestar i van pagar les conseqüències. Des de llavors, hi ha hagut un estira-i-arronsa entre el monopoli de la violència per part de l’Estat i la llibertat d’expressió. Portem molts anys amb aquesta tensió i hi ha moltes persones disposades a seguir planant cara. Per exemple, fa poc va tenir lloc la manifestació de les dones per canviar la societat patriarcal.
Les fake news i la postveritat de la que tant parlem ara seran una amenaça per a la memòria de la violència?
No ho sé, està clar que ara els relats tenen lloc a les xarxes socials, els mitjans de comunicació estan perdent terreny en aquest sentit. Encara es fa bon periodisme d’investigació que quedarà a disposició de qualsevol persona en les hemeroteques, però també hi haurà una grandíssima quantitat d’informació contradictòria que circularà lliurement i no sé com es podrà interpretar el nostre present tenint en compte tot això. Els que escrivim ho hem de fer des de la responsabilitat, perquè seran els relats que quedaran per al futur.
No t’he preguntat sobre el que està passant a Catalunya…
És complicat i no veig que hi hagi una sortida fàcil. A mi m’és molt difícil analitzar-ho, perquè necessito la distància del temps. Ara, si parlem concretament de la violència, és evident que hi ha hagut una incapacitat de diàleg, de pensar en la ciutadania per part de les dues bandes. En el moment en què tot era article 155 o DUI, ja no hi havia gaire marge de maniobra i la situació impossible encara es manté. Des de fora de Catalunya, això és veu com el problema català, però això va més enllà, va de la reacció de l’Estat espanyol i de les dificultats de concebre’ns com a nació. La sensació que m’ha creat tot això és d’una gran desesperança. Dóna molta impotència veure la poca capacitat d’evolució dels poders que ens governen.
