‘Alex Strangelove’, l’altra comèdia d’institut de Netflix

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Netflix està apostant per les comèdies romàntiques d’institut. Fa uns dies parlàvem d’una de les produccions de la plataforma, Sierra Burgess, protagonitzada per una grassoneta i poc agraciada que s’enamora d’un noi guapo, conscient, en principi, de què té poques possibilitats de seduir-lo. En aquest cas hem de parlar de l’altra producció de Netflix, Alex Strangelove, dirigida per Craig Johnson, que també compta amb un triangle amorós entre adolescents en el darrer curs d’institut. Aquí, però, s’introdueix una variació respecte a Sierra Burgess, i és que el protagonista, Alex Truelove (Daniel Doheny), està totalment confós amb la seva sexualitat des que ha conegut a l’amic d’una amiga, que és homosexual.

Al principi, ell sembla que té clar que li agraden les noies i, de fet, tot això l’agafa fent plans per perdre la virginitat amb la seva xicota, qui està una mica estranyada de què ell es mostri tan distant respecte al sexe. Però en el fons, ell no ho té tan clar i, a poc a poc s’adona que viu reprimint els seus autèntics desitjos des que era petit. Per a l’espectador no hi ha cap mena de dubte des del primer minut, només cal veure el tràiler i llegir les quatre línies de la sinopsi per saber tot el que, a grans trets, passarà. En aquest sentit no hi ha cap misteri. La gràcia de la pel·lícula és veure com avancen els esdeveniments. Però gràcia, el que es diu gràcia, tampoc n’hi ha tanta. A mesura que avança la història veiem les típiques escenes inversemblants i ridícules de les comèdies americanes d’institut tipus American Pie. Però al final, un aconsegueix posar-se en la pell d’aquest Alex Truelove i sent molta simpatia (i empatia) amb ell.

Dintre de què és una comèdia fluixeta, sense cap novetat destacable respecte a altres pel·lícules del mateix estil, tret que l’homosexualitat del protagonista és l’eix central (i algunes crítiques han senyalat que aquesta sí és una gran novetat, però jo no ho tinc tant clar), cal dir que en el fons de tot hi ha una bonica història d’amor i aquí és on guanya aquesta història, gràcies a això un acaba veient-la amb un somriure de tendresa als llavis. Com passava amb Sierra Burgess, la pel·lícula no fa nosa en el catàleg de Netflix, de tant en tant ve de gust veure films desenfadats d’aquesta mena, perquè, entre altres coses, hem crescut veient comèdies romàntiques d’institut i aquest és un gènere amable i, suposo, agraït. Poca cosa més: veure-la, passar-ho bé i oblidar-la.