Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Si hi ha hagut un esdeveniment inspirador per a molts escriptors, aquest ha estat els fets del primer d’octubre. Res millor com una dada històrica per al país per a situar qualsevol de les històries possibles. En general, sembla que les vendes acompanyen, però això no vol dir que tot el que es publica sigui acceptable. En qualsevol llibreria diversos títols fàcilment divisibles en dues tropes: els que aporten un punt de vista diferent i els que no. En la primera colla trobaríem llibres com Dies que duraran anys de Jordi Borràs (Ara Llibres), Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal (Ara Llibres) o L’1 d’octubre explicat a la menuda d’Adrià Pujol i Marta R. Gustems (Edicions Sidillà). Ja a la segona colla podríem establir-ne, per exemple, La tardor de la llibertat de Víctor Jurado (Columna), que és ficció.
La història és simple, ni més ni menys que allò que va passar el primer d’octubre amb la novetat de narrar-ho des de tres perspectives. La primera, la de la Irene, una guàrdia civil d’Altea a qui envien al piolín perquè sap català. Viu el procés des de la banda que cridava “a por ellos” però sembla tenir un mínim escrúpol veient les actuacions dels seus companys. Irene serà l’encarregada d’infiltrar-se dintre de grups estudiantils independentistes en els quals coneixerà l’Arnau. Aquesta serà la segona perspectiva, un jove militant d’Arran que perd el cap per ella només la veu, i que l’autor s’encarrega de dibuixar amb tots els tòpics que ens vinguin al cap. Per últim, apareix Salvador, que viu el procés des de la distància ideològica, un personatge que pensa que tots els polítics són iguals, tant els qui envien atonyinar àvies com els que ho impedien.
Si hi ha res destacable a “La primera novel·la de la revolució catalana del segle XXI” (això diu la faixa) és que almenys les dues narracions aporten sempre coses noves entre elles, no diuen el mateix com passa a altres llibres amb una narració repetida quan els personatges s’hi creuen. És de lectura fàcil, àgil, però sense substància, com si agaféssim els diaris des del 30 de setembre i féssim un llibre sense el sentiment que hi havia al carrer. Per a escriure un bon llibre sobre els fets que van tenir lloc durant el primer d’octubre calen unes precises descripcions de la gent, no val amb un adjectiu com “nerviós” per a descriure aquell avi que no veia les urnes després de tants anys de lluita. Unes descripcions mancades de sentiment esdevenen una àncora durant tota l’obra que l’arrossega a una insípida relació entre els fets ocorreguts i els fets narrats. Quan algú tria el camí fàcil pot passar això, fer una novel·la fàcil. Com aquesta és la “primera novel·la de la revolució catalana del segle XXI“, esperem que les que hi vinguin ara no caiguin en les mateixes errades i facin dues coses: o treure nous punts de vista o dibuixar amb paraules allò que tothom va veure.
