‘Lo que arde con el fuego’, retrat d’una família en flames

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Wildlife, el debut en la direcció de l’actor Paul Dano, ha adaptat al cinema una coneguda novel·la de Richard Ford, Incendis (Anagrama). La pel·lícula no ha passat encara per les sales convencionals, es va estrenar a Movistar Plus i ara es pot veure amb relativa facilitat en obert. És una molt bona història familiar, cinema de tall clàssic i molt ben fet, amb uns intèrprets extraordinaris. Fa temps que sóc admiradora de Carey Mulligan, aquí acompanyada per un altre excel·lent actor que ja porta en la seva història professional un munt de paperassos, Jake Gyllenhaal. He llegit coses estranyes, com ara que aquest és el millor paper de Mulligan, em sembla injust ja que l’actriu m’ ha agradat molt gairebé sempre. No és la joveneta trista dels seus primers papers, és clar, però tinc molt bons records de totes les seves interpretacions.

L’adaptació al cinema és obra de Dano i de la seva dona, Zoe Kazan. Tot un equip de gent jove i brillant acomboia aquesta pel·lícula, doncs, professionals de menys de quaranta anys amb un treball al darrera seriós i de categoria i uns interessos culturals que van, fins i tot, molt més enllà del cinema. Ignoro el motiu pel qual la pel·lícula s’ha titulat, en castellà, Lo que arde con el fuego, que pot confondre els inexperts a causa de la semblança de títol amb l’excel·lent pel·lícula gallega O que arde. La història no es pot dir que sigui original, explica la crisi d’una parella encara jove, amb un fill adolescent, a partir del moment en el qual el pare perd la feina. Un pare que ja se’ns mostra com insatisfet i inestable i que acabarà per acceptar un treball temporal de bomber, en contra de l’opinió de la dona i el fill. L’actor que interpreta aquest fill, qui a la versió en cinema ens mostren una mica més jove que no pas en la novel·la. és un actor extraordinari que caldrà seguir amb atenció, l’australià Ed Oxenbould. Sense parlar gaire ens ho diu gairebé tot, mentre observa els adults i intenta mantenir una certa estabilitat personal i familiar.

Les mateixes històries es poden explicar de moltes maneres, el fill és aquí el més responsable i seriós de la família, incòmode amb tot el que s’esdevé durant l’absència del pare però que intenta comprendre i estimar tothom. He conegut famílies esventades en les quals els fills o filles fan, més aviat, de pares i mares, des de ben jovenets. El noi intentarà perpetuar una família que està, potser, condemnada a la separació. O tal vegada no sigui així, no ho podem saber. En el camí dels seus errors pare i mare maduren, d’alguna manera, i fins i tot hi trobem un cert alè feminista, amb la presa de consciència d’una mare que prové d’una joventut més o menys frívola.

Una excel·lent fotografia, una acurada ambientació, uns paisatges impersonals malgrat la bellesa de la natura, i una mena de solitud ambiental, volgudament freda, emmarquen uns fets que freguen en algun moment, fins i tot, la tragèdia. Conec poc l’obra literària de Richard Ford, fa poc vaig llegir Lamento lo ocurrido (Anagrama), em va costar entrar en la seva literatura però quan aconsegueixes connectar-hi ja no la pots deixar de costat. L’autor ha estat per casa nostra en diferents ocasions, és molt amic de Jorge Herralde, que ha publicat, en ocasions com a primícia, tots els seus llibres.