Per una política més humana i una societat sense masclisme

A ‘Trencar el silenci’ l’exdiputada de la CUP Mireia Boya reflexiona sobre feminisme i política i explica alguns episodis personals
Mireia Boya

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Després de seguir les diverses entrevistes que Mireia Boya (Saint-Gaudens, França, 1979), diputada per la CUP al Parlament de Catalunya entre 2016 i 2017, va donar amb motiu de la publicació del seu llibre Trencar el silenci (Ara Llibres), em vaig decidir a llegir-lo. Hi ha diversos estímuls que m’animaven a fer-ho: un, el tema del feminisme, que m’interessa molt i sobre el que llegeixo tant com puc, i especialment em despertava molta curiositat saber com es lluita contra el masclisme dintre de la política catalana. En les paraules de Boya no només hi ha espai per a la seva experiència personal d’assetjament, després de patir-ho per part d’un company de partit, sinó que també vol fer una mirada a la situació de la dona dintre de les institucions polítiques, una reflexió que va més enllà del Parlament de Catalunya.

L’altre aspecte que m’interessava era llegir, també en primera persona, un nou relat sobre el Procés, encara que no crec que aquest sigui pròpiament un altre llibre sobre els fets desencadenats al voltant de l’1 d’octubre. Trencar el silenci és un llibre personal, toca moltes qüestions, però totes elles responen a la voluntat -crec- de compartir amb els lectors el que per a Boya ha estat determinant en els darrers anys. D’aquesta manera, l’autora no només ens parla sobre política i feminisme, sinó també d’episodis personals i familiars dolorosos, com la mort de la seva mare, que la va fer reflexionar sobre les prioritats de la vida, sobre el seu propi paper de mare i sobre la dificilíssima conciliació entre feina i família quan et dediques a la política. Precisament, aquí rau un altre dels temes que va despertar el meu interès quan llegia les seves entrevistes. Aviat els mitjans van donar la notícia -que l’autora avançava en el seu llibre- que patia esclerosi múltiple, una malaltia coneguda però poc visibilitzada.

Així, doncs, podríem dir que Trencar el silenci és una mena de diari personal -encara que no tingui l’estructura d’un diari- que pivota sobre tres aspectes essencials: la vida personal de la seva autora, la política i el feminisme. Sobre el primer, trobo que les vivències i els pensaments que comparteix Boya són molt colpidors: veig en ella una persona forta, lluitadora, però que no defuig les seves debilitats. De fet, al llarg del llibre ella reivindica el dret de les dones -i crec que el seu discurs no és excloent i, per tant, el podem aplicar també als homes- a no amagar o contenir les emocions. Si s’ha de plorar, es plora. Si s’ha de reconèixer que es passa per un mal moment, es fa. Lligat amb els altres dos temes, el feminisme i la política, Boya lamenta les vegades que alguna política ha plorat en públic i això ha motivat vexacions diverses per part d’altres col·legues, mitjans de comunicació o, especialment, de gent a través de les xarxes socials.

Cal dir que Boya en cap moment parla des del victimisme ni tan sols des de la impotència. Ho fa amb molta serenor i amb voluntat d’aportar el seu gra de sorra per tenir una societat i una política millors a partir de la seva experiència. Això no impedeix que, en alguns moments, el seu sigui un relat dur. Ho és, per exemple, quan parla de la por que tenia ella -i molts dels seus companys i col·legues- els dies després de l’1 d’octubre que feien que, fins I tot, hagués de pensar dues vegades si devia tornar sola a casa. Aquells van ser dies de control absolut per part de les autoritats espanyoles, la qual cosa volia dir que molts polítics catalans caminaven pel carrer amb el dubte de si en la següent cantonada serien detinguts i de quina manera.

Segurament sigui aquesta la part que més m’ha colpit del llibre: llegir el testimoni directe d’una persona que va viure i protagonitzar aquells fets històrics i adonar-nos -per si no ho teníem clar- que els polítics catalans implicats van posar el seu benestar i estabilitat personal a favor d’una causa en la qual realment creien. Si he de destacar, però, alguna cosa que, en aquest sentit, he trobat a faltar en el llibre, diria que és que, quan reclama que s’hauria d’haver mantingut la declaració unilateral d’indepència i, per tant, aplicar la república catalana, crec que també hauria d’haver aportat què creu que hauria passat llavors i com creu es podria haver gestionat la duríssima resposta de l’estat espanyol en cas que s’hagués mantingut la DUI. Dit d’una altra manera, trobo que podria haver aprofundit una mica més en què hauríem aconseguit realment i què podríem haver perdut si tot s’hagués tirat endavant.

Per altra banda, quan Boya ens parla del masclisme que hi ha en la política o al voltant de la política, també he trobat a faltar molta argumentació. He llegit molts llibres sobre feminisme i el que més valoro d’ells és que em donin arguments que no només em facin entendre què volen dir els seus autors, sinó també que em facin pensar. No n’hi ha prou en dir que una cosa és així i denunciar-ho, dir que s’ha de canviar, sinó que cal justificar-ho, i això no he trobat a Trencar el silenci. Cada vegada que llegia determinades afirmacions, després esperava que arribés el perquè. Un exemple: no n’hi ha prou -penso- a dir que si es critica a les polítiques per plorar, en el fons és perquè són dones. Perquè no fa gaire la Consellera de Salut Alba Vergés, per exemple, va plorar amb el tema del coronavirus i no crec que les crítiques que li van caure fossin per ser una dona. Recordo també a Oriol Junqueras plorar i que se’l critiqués per això. Recordo també quan la italiana Elsa Fornero va trencar a plorar el 2011 al parlament italià, quan era Ministra de Treball, en el moment d’anunciar les retallades per fer front a la crisi econòmica i com això va fer que es valorés la seva humanitat. És a dir, per cada afirmació hi pot haver almenys un contraargument i crec que Boya hauria d’haver fonamentat més els seus judicis.

Un altre exemple és quan parla de la detenció de Tamara Carrasco, membre dels CDR, i diu: que «la repressió busca, en el cas de les dones, una doble finalitat, en tant que no es castiga sols la desafecció o la resistència política, sinó també la transgressió de gènere que pot comportar la seva militància política.» Trobo que aquesta és una afirmació massa rotunda i molts lectors poden necessitar aquí una explicació. No perquè, a priori, hi estiguin en contra, sinó perquè cal oferir tots els arguments possibles al respecte, perquè alguns -com jo-, tot i estar totalment d’acord que vivim en una societat patriarcal i que la política i la justícia espanyoles no s’escapen del masclisme, no acabo d’estar del tot segur que, en el cas de la repressió contra els polítics independentistes, hi hagi, a més, en el cas de les dones, un agreujant motivat per aquesta qüestió de «transgressió de gènere». Per exemple, cal recordar que la persona que va ordenar l’ingrés a la pressó de nou dels consellers de la Generalitat va ser una dona, la jutgesa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Em pregunto: en el cas de Meritxell Borràs i Dolors Bassa, hi havia voluntat de castigar, a més, «la transgressió de gènere que pot comportar la seva militància política»?

Vull dir que darrere de l’afirmació de Boya és possible que hi hagi matissos, que potser no tot és blanc o negre. Segur que en la qüestió de fons hi podem estar d’acord, però entenc que aquest -per molt personal que sigui- no és un llibre només per a convençuts, així que, en aquest sentit, trobo que hagués estat bé que l’autora s’hagués anticipat als dubtes que podien generar les seves afirmacions o almenys oferir prou arguments per fonamentar-les. Espero que se m’entengui, aquest és el seu llibre i pot escriure el que consideri oportú -només faltaria!-, però soc dels que pensen que la lectura és un diàleg amb el llibre, especialment quan toca temes que ens afecten com a societat, i a Trencar el silenci he trobat a faltar finestres per establir aquest diàleg. Sigui com sigui, és important que des de la política mateixa, encara que Boya ja s’hagi retirat, sorgeixin projectes -en aquest cas, literari- per humanitzar la política, per posar la vida al centre de tot i per aconseguir que les dones no hagin de patir cap mena d’assetjament o vexació per dedicar-se a la professió que vulgui.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES