Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En aquests darrers anys hi ha hagut una revalorització del conte, del relat i de la novel·la curta. Un gènere de tanta qualitat com qualsevol altre, malgrat que no sempre ha gaudit de la consideració que mereixia. S’han escrit bons relats en moltes llengües i des de sempre, alguns països han donat veu als bons escriptors a través de publicacions, de força difusió, que incloïen contes de qualitat. Aquesta tradició, a casa nostra, ha minvat força, malauradament, més enllà de revistes literàries molt especialitzades o clarament elitistes. Cal pensar que revistes com ara Lecturas van néixer amb aquesta vocació, tot i que amb el temps hagin derivat en publicacions molt diferents.
Els Estats Units compta amb una llarga tradició d’escriptors que han conreat aquest tipus de literatura, també després d’haver triomfat en el gènere de la novel·la més extensa. L’editorial Anagrama va publicar, en primícia mundial, Lamento lo ocurrido (amb traducció de Damià Alou), un conjunt de narracions breus de Richard Ford. L’editor Jorge Herralde és amic de l’escriptor i ha donat a conèixer anteriorment tota la seva literatura. Richard Ford (Jackson, Mississipi, 1944) és considerat avui un dels millors narradors americans de la seva generació, segueix la tradició dels grans com Faulkner, Cheevers, Welty… Però també hi trobem ressons més clàssics com Txèkhov. La joventut de l’escriptor no va ser fàcil ni el seu accés a la cultura, relativament tardà i accidentat. La força de la seva literatura l’ha col·locat, sense fer soroll, a l’alçada dels millors. En els seus textos hi trobem un humor subtil, una prosa molt treballada, una remarcable capacitat d’observació.
Cadascun d’aquests contes, en els quals sembla que no passi res, ens enfronta amb la grandesa de la quotidianitat, amb els repassos vitals que comporta la maduresa, amb els records explicats a mitges i, fins i tot, amb els oblits inevitables. Les coses sempre podien haver estat d’una altra manera, però, al capdavall, acabem acceptant-les tal i com ens han trasbalsat o afectat. Els relats de Ford son molt americans tot i que, paradoxalment, hi trobem elements universals, humans; ens assemblem, al capdavall, molt més del que voldríem.
És possible que, en un primer moment, si ens iniciem en la literatura de Ford a través d’aquest seu darrer llibre, alguna cosa ens desconcerti. Potser perquè els personatges semblen, la majoria, desconcertats. Ens ensopeguem amb retrobaments, amb malentesos, amb gent que se separa i gent que es retroba, per constatar que el temps no passa en debades. Les narracions són plenes de detalls sobre l’entorn, sobre personatges que sorgeixen de forma puntual, sobre els interiors de bars hostils, de cases velles, de paisatges de tot tipus. Hi ha molts silencis en aquestes relacions que l’escriptor ens descriu, però els personatges, d’alguna manera, no seran els mateixos després dels esdeveniments, poc rellevants en aparença, que conformen cada relat. Un molt bon llibre aquest, per llegir a poc a poc, fins i tot deixant passar algun tems en acabar cadascuna de les narracions. I que, ben segur, desvetllarà, en el cas de que no haguem llegit altres coses de l’autor, la necessitat de continuar-lo coneixent més a fons.
