‘Les dames del bosc de Bolonya’, una venjança en blanc i negre

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Les dames del bosc de Bolonya és una de les primeres pel·lícules de Robert Bresson (1901-1999), gran referent de la cinematografia francesa. La va estrenar el 1945, està basada en un relat de Jacques el fatalista de Denis Diderot i va comptar amb la complicitat de Jean Cocteau en el guió. La protagonista és María Casares, actriu espanyola filla del polític republicà Santiago Casares Quiroga, exiliada a França durant els primers mesos de la Guerra Civil, on va triomfar en el món del cinema i on va tenir una relació amorosa amb l’escriptor Albert Camus, un amor impossible donat que ell estava casat amb la pianista Francine Faure.

En aquesta pel·lícula Casares es posa en la pell d’una dona venjativa, freda i calculadora. Tot comença quan el seu personatge, Hélene, li diu a la seva parella, Jean (Paul Bernard), que ja no sent el mateix per ell i pensa que és millor deixar-ho córrer. Ella s’espera que ell lluitarà, que li demanarà de continuar, però, sorprenentment, ell hi està d’acord; de fet, sembla complagut que els dos opinin el mateix. El cert, però, és que ella encara n’està enamorada, però un amic seu l’ha avisada que el seu amor no és correspost de la mateixa manera, que viu enganyada. Ella només posava a prova el seu amant, esperant confirmar els seus sentiments, però de sobte es topa amb la cruel realitat.

Lluny de perdre els estreps, decideix fingir que no està afectada, però immediatament es posa a pensar la manera de venjar-se, mentre Jean creu que ara que tot s’ha acabat, poden ser bons amics. Hélene s’aproparà a una ballarina de cabaret, una vella coneguda que tenia els seus somnis vitals i professionals però sota la misèria de la França ocupada ha de conformar-se a sobreviure, i això implica caure a vegades en la prostitució. Hélene, de vida còmoda, ofereix a Agnès i a la seva mare ajudar-les allotjant-les en un apartament i tendint una oportunitat a la ballarina perquè abandoni la seva vida passada i busqui una altra feina, donat que ja no han de pagar cap lloguer.

Les dues accepten l’ajuda, mentre Hélene trama el següent pas: presentar la prostituta a Jean, perquè aquest s’enamori d’ella. Ell, és clar, cau rendit ràpidament als encants d’Agnès, però ella s’hi resisteix, perquè està farta dels homes, ja que només l’han tractada com un objecte de desig. Però Hélene coneix perfectament el Jean, sap que no defallirà i espera complaguda el moment que ell, un home respectat, uneixi la seva vida a una prostituta sense saber-ho. La història, doncs, és un gran desenvolupament psicològic dels personatges, maquinats tots ells per Hélene.

Les dames del bosc de Bolonya no està entre les pel·lícules més conegudes de Bresson, va ser el seu segon llargmetratge, i aquí encara no havien agafat forma les seves posteriors obsessions a l’hora de dirigir, com era renunciar als actors professionals o apostar per l’austeritat en tots els sentits (escènics, interpretatius…). Però la fredor que mostra Casares, aquesta manca de sentiments, la trobarem en altres personatges i en altres pel·lícules com Une femme douce (1969), la seva primera pel·lícula en color. Les dames del bosc de Bolonya té atractiu, encara que no és la pel·lícula que millor mostra el que va esdevenir el cinema de Bresson, val la pena descobrir-la.