Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive
La lingüística forense és segurament la disciplina científica més desconeguda de la lingüística aplicada. Present en textos escrits o en gravacions, pot aportar proves pericials lingüístiques en investigacions privades, policials o judicials. Un criminal pot cometre un error fatal si de sobte tria una paraula i no una altra o construeix una oració d’una determinada manera. Sheila Queralt, pèrit judicial i especialista en resoldre casos d’aquesta tipologia, ho sap de sobres i, amb la voluntat d’apropar la lingüística forense al gran públic, ha recopilat en el seu llibre Atrapados por la lengua (Larousse) un conjunt de casos resolts mitjançant l’anàlisi de missatges anònims, interrogatoris, correus electrònics, converses de WhatsApp o fins i tot àudios.
Què la porta a dedicar-se a la lingüística forense?
Sens dubte, la meva passió per les llengües, el dret i la criminalística. Quan vaig haver d’escollir estudis universitaris desconeixia totalment aquesta disciplina i vaig inclinar-me per les llengües. Per sort, el segon any de carrera vaig trobar-me amb el cartell del màster en lingüística forense i vaig saber que ser lingüista forense era la meva vocació. Podia combinar tots els camps de coneixement del meu interès i, el més important, tenia una vessant totalment pràctica i aplicada a la societat.
L’imitador humorístic d’un polític o d’alguna celebritat també recorre a la lingüística forense…
Els imitadors humorístics tenen en compte paràmetres que nosaltres analitzem com a pèrits, com poden ser la reproducció d’aquelles expressions o paraules més freqüents i particulars d’una persona o fins i tot la imitació de la pronúncia de certs sons característics d’un polític. En alguns casos, els lingüistes forenses sí que hem estat requerits per analitzar imitadors (no humorístics) que han intentat suplantar la identitat d’una persona.
Què fan en aquests casos?
S’observa aquesta imitació dels trets més prominents, però podem veure que no són capaços de reproduir-los en la mateixa freqüència ni tampoc són capaços de produir trets menys superficials, com podrien ser la sintaxi, és a dir, com la persona ordena els elements de les oracions o la cohesió del text.
«La teva forma d’escriure et delata», expressa en el llibre… Diria que la part pragmàtica del llenguatge és tan important com, per exemple, la semàntica?
No hi ha una part més important que una altra. Els lingüistes forenses hem d’analitzar tots els nivells lingüístics en conjunt, ja que interactuen entre ells. En el cas de l’anàlisi d’anònims en casos de ciberassetjament, sí que és cert que les noves tècniques en lingüística forense estan evolucionant cada dia més i tenen més en compte els aspectes més pragmàtics, ja que la interacció escrita entre els interlocutors ens pot donar moltes pistes de qui hi ha darrere de la pantalla.
Es necessita dominar el cànon d’un idioma per ser lingüista forense?
Sí, no només a nivell de normativa sinó també pel que fa a la sociolingüística. El lingüista forense necessita conèixer al detall aspectes molt específics de la llengua que no es limiten a si és correcte o no. El lingüista forense ha de saber detectar quins són els trets particulars d’un autor i saber justificar per què en aquell autor són particulars, per què segons el seu perfil geogràfic no són esperables, per què ens dona pistes sobre la seva professió, sobre el seu sexe… És per aquest motiu que les associacions internacionals recomanen que el lingüista només realitzi pericials en la seva llengua nativa o en les llengües en què tingui un nivell gairebé nadiu.
Imagino que en el seu dia a dia, una conversa de WhatsApp, pot tenir moltes connotacions… També pot ser una prova judicial?
Sí, sens dubte en les comunicacions digitals perdem una part molt important del llenguatge i això dona peu a molts malentesos i, en alguns casos, a conflictes judicials. L’anàlisi de converses de WhatsApp són una part molt important de la meva feina, generalment, per aportar proves lingüístiques en les quals s’ha de determinar si el llenguatge utilitzat pot ser una amenaça, un insult o una coacció en casos de violència domèstica, o determinar el sentit d’una frase en casos, per exemple, d’un acomiadament o d’assetjament laboral i, sens dubte, l’encàrrec per excel·lència és determinar qui és l’autor d’alguns missatges de la conversa.
Bona part dels casos criminals més sonats de la història es van resoldre amb anàlisis lingüístiques?
Sí, el cas més mediàtic és el cas de l’Unabomber, un terrorista dels Estats Units que va realitzar catorze atacs explosius entre 1978 i 1996. En aquest cas, la pericial lingüística va permetre aconseguir un ordre de registre contra el principal sospitós. L’agent de l’FBI, James Fitzgerald va analitzar un manifest de més de 35.000 paraules que el terrorista havia enviat a diversos diaris perquè el publiquessin si volien que deixés d’atacar. A partir d’aquesta anàlisi lingüística, l’agent va determinar el perfil més probable del terrorista, un home amb estudis universitaris i amb unes expressions molt particulars que van reconèixer alguns dels seus familiars i van alertar a la policia. Aquest va ser el primer cas en què les proves lingüístiques van ser utilitzades als Estats Units per aconseguir un ordre de registre.
Quin ha estat un cas difícil que hagi investigat?
La dificultat d’un cas pot venir donada per molts motius: pel tipus de material, per la sensibilitat del material, per l’impacte emocional que pot causar al pèrit, pel repte metodològic que planteja o també pel ressò mediàtic que pot tenir. Un dels casos més complicats o estrambòtics en el qual he participat i que explico al llibre és el d’una dona que va rebre amenaces de mort durant dos anys i que, finalment, va aparèixer morta en estranyes circumstàncies a la banyera de casa seva.
Quina mena de materials van haver de tenir en compte?
En aquest cas, vam estar analitzant aquests anònims i hi havia trets lingüístics que apuntaven que es tractava de la mateixa persona, però també s’observaven trets que eren incompatibles amb aquesta hipòtesi. Això no ens havia passat mai i de fet no ens ha tornat a passar. Ni nosaltres, ni els investigadors policials teníem cap pista que ens permetés esclarir els fets. Finalment, va ser la psiquiatra de la víctima qui va posar llum al misteri, i va explicar que la víctima tenia personalitat múltiple i que els anònims els redactava ella mateixa per tal de reclamar l’atenció de la seva parella. D’aquí que pensem que aquelles diferències i similituds podrien explicar-se per aquesta personalitat múltiple, però només és una hipòtesi, ja que no hi ha cap estudi científic que ho hagi analitzat fins ara.
En ocasions, el seu llibre té una aire de novel·la policíaca. Segur que els autors d’aquest gènere els van al darrere per demanar-vos-en assessorament…
Encara que no d’escriptors pròpiament, sí que és veritat que estic rebent més d’una consulta. Per mi és un plaer, ja que és una manera fantàstica de divulgar la nostra tasca.
Parles de la importància dels detalls en un text. En el llenguatge jurídic, una paraula pot capgirar un dictamen. Donald Trump ho sap de sobres, oi?
Sí, efectivament. Les conjuncions i les fórmules en el llenguatge jurídic poden tenir interpretacions diferents a les habituals. En el cas de Trump, la lingüística forense va ser clau per determinar si un acord de silenci amb una actriu de cinema per a adults era vàlid. En aquest cas, el lingüista va haver de determinar si la fórmula «i/o» en «l’empresa i/o Trump i Clifford» indicava «l’empresa i Clifford», «l’empresa, Trump i Clifford» o «Trump i Clifford».
Alguns casos que explica en el seu llibre fan estremir. En comenta, per exemple, un que encara no està tancat i que, mitjançant la lingüística forense, podria resoldre’s d’una manera imprevisible.
Sí, aquest és el cas de l’assassinat de l’Helena Jubany que justament s’ha reobert després de vint anys. En aquest cas, la víctima havia rebut dos anònims abans de ser assassinada. Unes anàlisis cal·ligràfiques dels dos anònims en aquell moment van portar a dues investigades a presó i una d’elles es va suïcidar dient que era innocent. Fa un parell d’anys, arran d’un treball de fi de màster, es van dur a terme unes anàlisis lingüístiques sobre aquells anònims que van permetre determinar que la persona que es va suïcidar, Montserrat Careta, es podia descartar com l’autora d’aquells anònims i també es va poder aportar un perfil de l’autor o autors dels anònims.
Per sort investigar un assassí en sèrie deu ser poc habitual… Quins són els casos més freqüents en la lingüística forense?
Els casos més freqüents en què ens solen requerir, segons la meva experiència, estan vinculats amb investigacions relacionades amb la identitat de l’amant, casos de ciberassetjament a menors, entre menors o a celebritats, manipulació del discurs de menors per part d’un dels progenitors en casos de divorcis conflictius, plagis (d’obres literàries, de contingut a la xarxa o fins i tot de marques comercials), l’anàlisi del nivell de llengua d’un examen o la interpretació d’una de les preguntes, desambiguació de clàusules, anàlisi de declaracions policials per detectar alteracions o modificacions o si les preguntes de l’interrogatori són apropiades per al testimoni.
