Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara no havia vist cap pel·lícula de Robert Bresson (1901-1999), un dels grans noms de la història del cinema francès. D’ell s’ha escrit, sobretot, que estava interessat a crear un cinema auster, despullat de qualsevol artifici, una senzillesa aquesta que aspirava a captar l’essencial en l’ésser humà, com una mena d’espiritualitat que habitualment escapa a la mirada de l’espectador. Bresson rebutjava la teatralització del cinema, defugia qualsevol recurs escènic i interpretatiu pensat per condicionar les emocions del públic. Tant és així, que fins i tot va renunciar als actors professionals tot apostant per un model interpretatiu que, justament, projectés aquesta austeritat. Tot pensat perquè la quotidianitat de les seves històries fos autèntica i perquè les emocions no fossin condicionades per res més que per la paraula mateixa.
A la Filmoteca de Catalunya s’ha projectat Une femme douce («Una dona dolça»), títol de 1969, la seva primera pel·lícula en color i basada en un relat de Dostoievski, que ens mostra la difícil relació d’una parella. Ell és un prestador que ha sabut guanyar-se la vida gràcies a les dificultats econòmiques de la gent. Ella és una jove estudiant que habitualment porta a la botiga d’ell algunes coses per poder pagar-se els estudis. L’home se sent seduït per la jove i tracta d’ajudar-la pagant-li més del que tocaria pels seus objectes, però ella defuig aquesta ajuda. En realitat, més que ajudar-la, vol que ella també es fixi en ell, en la seva aparent generositat. La primera escena de la pel·lícula mostra com ella se suïcida llençant-se des del balcó de casa. A partir d’aquí, tot és una reconstrucció de la relació que fa l’home mentre dona voltes al llit on descansa el cos de la seva estimada.
El seu discurs és només paraules. Sembla com si tot allò no l’afectés, però si pensem en la manera com ha viscut la relació, és fàcil entendre que se sent derrotat. Ell se l’ha estimat, ha tingut gestos cap a ella, no només afectius, també en la manera com ha portat el seu negoci perquè ella se senti una mica més reconfortada. Però ella mai s’ha sentit feliç, tot i que ho ha intentat. Bresson va dir que amb aquesta pel·lícula tractava el tema de la incomunicació dels éssers: «no vull dir que una parella no es pugui entendre, però, amb els fonaments escollits per mi, aquest enteniment és impossible. Crec que, des que un home i una dona es comprenen, ja no poden suportar-se.»
La relació passa per diverses etapes, una de les quals és una mena de pols entre els dos: ella tracta de demostrar-li que no li deu cap explicació, que el fet que estiguin junts no implica que ella hagi de renunciar a la seva independència i llibertat. Ell, en canvi, vol fer-li entendre que li deu fidelitat i respecte, però sense dir-li-ho directament, perquè en el fons se sent sotmès a la por a perdre-la, a l’amor que sent per ella. Durant les nits tenen sexe, es busquen, però d’una manera freda. Durant el dia són com desconeguts, cadascú abraçat per la seva soledat, pels seus propis conflictes. En pocs moments podem veure emocions en els rostres dels actors, però és precisament aquesta sequedat la que fa que es pugui sentir l’abisme que hi ha entre els dos, com una mena de violència que amenaça tot el relat i que només esclata quan ella decideix suïcidar-se.
Une femme douce és un bon exemple per entendre el que Bresson demanava al cinema. És l’austeritat que imposa el director el que realment inquieta, el que ens permet emmirallar-nos en l’angoixant turment de la parella. L’actriu protagonista va ser Dominique Sanda (París, 1948), qui llavors era model per a revistes com Glamour, Elle i Vogue. Bresson va quedar seduït per la seva imatge i li va oferir interpretar aquest paper, que va suposar el seu debut en el món del cinema. A partir de llavors, va fer carrera d’actriu i uns anys més tard va ser premiada a Cannes pel seu paper en la pel·lícula italiana L’eredità Ferramonti. L’actor d’Une femme douce va ser Guy Frangin, qui només faria aquesta pel·lícula.
