El Mozart de Currentzis, una viva experiència musical i escènica

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

És com viure la música clàssica amb esperit de rock. Aquesta podria ser una síntesi del que va fer el director grecorus Teodor Currentzis amb la seva orquestra musicAterna al Palau de la Música amb un programa integrat per les simfonies 40 i 41 de Mozart. No és només perquè la música sonava vivíssima, frenètica, és també per l’entrega física d’ell i dels membres de la seva formació. Poca broma, si aillem algunes imatges del concert, veiem els violoncelistes poseits per una magnètica força que els impedia mantenir-se asseguts a la cadira, com si toquessin amb tot el cos el seu instrument. Una cosa semblant passava amb els violinistes -aquests dempeus-, incapaços de mantenir-se en una posició solemne i ferma, i també abocats a una mena de joc d’espasmes, com si els seus violins estiguessin absorbint les seves ànimes.

Ben bé el concert podria ser un epíleg d’una jornada de Sant Jordi gens habitual, en la qual la ciutat va recuperar la il·lusió de les grans diades, les roses es van acabar massa ràpid, les cues per mirar llibres es feien eternes i ningú pensava ja en la Covid. Vaja, com si la relaxació de la jornada ens hagués portat al Palau de la Música amb la guàrdia baixa i Currentzis s’hagués erigit en una mena de bruixot que feia ús de les seves arts per encisar-nos de mala manera. Poca broma, a vegades semblava que, més que dirigir, el que feia era repartir el so per tota la sala, i ho feia movent-se per l’escenari, deixant enrere la tarima que no va utilitzar en cap moment (per què hi era, fins i tot en la segona sessió del concert?), donant cops de taló contra la fusta del terra tal com si els seus peus fossin una percussió més. Encara més, els qui sèiem a prop de l’escenari podíem escoltar-lo fent sorolls amb la boca, com si estigués imitant el so d’un avió quan s’enlaira. Tot plegat molt pensat per oferir una experiència visual i emocional que anés més enllà de la música.

Quan es va a un concert dirigit per Currentzis, un sap què va a escoltar -sigui Beethoven, Mahler o Mozart-, però sempre hi ha aquell punt de misteri, la seducció de cada nou repte que es proposa el director, la necessitat de respondre la pregunta de fins a on serà capaç d’arribar amb els seus tempi, els seus contrastos, la seva vitalitat característica. I habitualment -jo diria que sempre- convenç, segurament és per la seva actitud gairebé obsessiva pel detall, per la seva recerca de la perfecció, però també per l’excel·lència de musicAterna. Quina orquestra! En aquest concert doble del Palau de la Música, Currentzis va anar més enllà pel que fa a presència escènica, ell sap quines són les seves virtuts, sap què vol el seu públic, i ahir tot estava pensat per satisfer-lo.

Segurament el moment més esplendorós de la vetllada va ser l’execució d’un brillantíssim moviment final de la simfonia 41 –Júpiter-, un finale que demostra l’ambició de Mozart amb una fuga a cinc veus, cadascuna de les quals interpretant un dels temes principals. Vaja, una composició espectacular feta a la mida d’un director valent i agosarat -i amb el seu amor propi- com Currentzis, qui va deixar el públic del Palau en estat d’èxtasi. Cal dir que el director sap combinar bé la força amb l’elegància, cuina bé les contraposicions -un bon exemple d’això ho vam trobar en l’andante de la simfonia 40– i no deixa que el vitalisme de les seves lectures caigui en l’estridència. Amb quina elegància es va callar l’orquestra al final de la 40, després d’un allegro accelerat (quin gran aterratge!), amb quina contundència i sequedat van mostrar-se les cordes en el primer moviment de la 41! En definitiva, quina bona manera de tancar un esperançador i inoblidable Sant Jordi.