La russa Viktoria Mullova (Moscou, 1959) és una violinista tan poderosa en el seu art com discreta en l’aspecte expressiu, almenys això és el que es percep quan un l’escolta i la veu. El seu violí és un artefacte meravellós en les seves mans, interpreta amb detall, amb precisió, però amb un posat neutre, impertorbable, que només es veu alterat per algun puntual somriure. A L’Auditori de Barcelona va tocar el Concert per a violí i orquestra en re menor, de Sibelius, una obra i un compositor que coneix a bastament. Ho va fer amb l’acompanyament de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i sota la direcció del també rus Dima Slobodeniouk (Moscou, 1975), titular de l’Orquestra Simfònica de Galícia i de l’Orquestra Simfònica de Lahti (Finlàndia). Slobodeniouk és també un bon coneixedor de l’obra del compositor finlandès.
Tot semblava, doncs, adequat per a la celebració d’aquest Concert per a violí de Sibelius, plat fort d’un programa que es completava amb la bella Simfonia n. 1 en sol menor de Txaikovski. I res no va fallar: a la solvència de Mullova, amb el seu estil sobri, però nítid i delicat, es va unir una encertadíssima OBC, formació que de tant en tant cal reivindicar. Orquestra i solista van estar en perfecte equilibri, i en cap moment la vitalitat de l’orquestra va restar protagonisme a una Mullova a qui no li manca projecció. En aquest sentit, Slobodeniouk va saber filar un bon encaix que no sempre s’aconsegueix amb els concerts per a solista i orquestra, per moltes excel·lències que hi hagi en les dues parts. En definitiva, vam poder gaudir d’un Concert per a violí ple de solidesa i sensibilitat, sense fissures.
També la Simfonia n. 1 de Txaikovski va tenir moments brillants, especialment en el primer moviment i sobretot en un espectacular i enèrgic finale que va contrastar amb la minuciositat i delicadesa sonores del segon i tercer moviments, que Slobodeniouk va voler dirigir amb tant preciosisme i detall que en alguns moments es va trobar a faltar una mica més de creativitat i risc en la seva lectura. En qualsevol cas, director i orquestra -l’OBC no va abaixar el llistó en cap moment- van demostrar una bona entesa, amb aconseguits cops d’efecte marcats per un destacable protagonisme de les cordes i un bon paper dels metalls.
