Excel·lent Viktoria Mullova interpretant Sibelius a L’Auditori

La violinista russa va tocar el 'Concert per a violí i orquestra' amb l'OBC i sota la direcció de Dima Slobodeniouk
Mullova auditori

Manel Haro / @manelhc


La russa Viktoria Mullova (Moscou, 1959) és una violinista tan poderosa en el seu art com discreta en l’aspecte expressiu, almenys això és el que es percep quan un l’escolta i la veu. El seu violí és un artefacte meravellós en les seves mans, interpreta amb detall, amb precisió, però amb un posat neutre, impertorbable, que només es veu alterat per algun puntual somriure. A L’Auditori de Barcelona va tocar el Concert per a violí i orquestra en re menor, de Sibelius, una obra i un compositor que coneix a bastament. Ho va fer amb l’acompanyament de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i sota la direcció del també rus Dima Slobodeniouk (Moscou, 1975), titular de l’Orquestra Simfònica de Galícia i de l’Orquestra Simfònica de Lahti (Finlàndia). Slobodeniouk és també un bon coneixedor de l’obra del compositor finlandès.

Tot semblava, doncs, adequat per a la celebració d’aquest Concert per a violí de Sibelius, plat fort d’un programa que es completava amb la bella Simfonia n. 1 en sol menor de Txaikovski. I res no va fallar: a la solvència de Mullova, amb el seu estil sobri, però nítid i delicat, es va unir una encertadíssima OBC, formació que de tant en tant cal reivindicar. Orquestra i solista van estar en perfecte equilibri, i en cap moment la vitalitat de l’orquestra va restar protagonisme a una Mullova a qui no li manca projecció. En aquest sentit, Slobodeniouk va saber filar un bon encaix que no sempre s’aconsegueix amb els concerts per a solista i orquestra, per moltes excel·lències que hi hagi en les dues parts. En definitiva, vam poder gaudir d’un Concert per a violí ple de solidesa i sensibilitat, sense fissures.

També la Simfonia n. 1 de Txaikovski va tenir moments brillants, especialment en el primer moviment i sobretot en un espectacular i enèrgic finale que va contrastar amb la minuciositat i delicadesa sonores del segon i tercer moviments, que Slobodeniouk va voler dirigir amb tant preciosisme i detall que en alguns moments es va trobar a faltar una mica més de creativitat i risc en la seva lectura. En qualsevol cas, director i orquestra -l’OBC no va abaixar el llistó en cap moment- van demostrar una bona entesa, amb aconseguits cops d’efecte marcats per un destacable protagonisme de les cordes i un bon paper dels metalls.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES