Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Ahir a L’Auditori de Barcelona es va viure una d’aquelles cites esperades durant molt de temps, la visita del director Teodor Currentzis per dirigir la Simfonia Tità de Mahler i la Mort i transfiguració de Richard Strauss. Currentzis, nascut a Grècia i nacionalitzat rus, és un dels directors que més engresquen de l’actualitat, amb unes direccions que són considerades sovint com a radicals, provocadores i obsessivament perfeccionistes. Un servidor ha gaudit molt amb les seves gravacions de la trilogia Da Ponte i Mozart i també amb la 6a Simfonia de Mahler, però ahir va ser la primera vegada que vam tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en viu a Barcelona, i va ser gràcies al cicle d’Ibercamera.
La vetllada es va obrir amb Strauss, però cal començar a parlar de Mahler, del seu Mahler, compositor que Currentzis coneix bé. Per explicar-ho d’una manera simple, el que fa Currentzis amb la música –i ahir ho va demostrar molt clarament- és agafar la composició, desmuntar-la completament, aïllar les seves parts, experimentar amb els ritmes, les dinàmiques, els contrastos, els silencis, i tornar a muntar-ho tot, com si a les mans tingués el motor d’un cotxe al qual acaba de dotar de més potència. No és només –ni exactament- que Currentzis vulgui ritmes més ràpids, sinó que vol que cada part de la composició que dirigeix estigui ben greixada, que tingui sentit i significat, que mostri caràcter, que ajudi al global però que destaqui també a escala particular. Això en termes generals. El Mahler d’ahir no va destacar per uns ritmes embogits, sinó per la força dels seus contrastos i per la nitidesa dels seus batecs interns. La seva va ser una direcció de contundència, però també de sensibilitat, precisament en la convivència d’aquests dos factors és on rau part del seu èxit.
La Simfonia Tità és una de les grans perles de Mahler, plena de tensió i misteri, bella i delicada, però també dotada d’espectacularitat i de danses i detalls orquestrals clarament populars. És per això que, perquè aquesta 1a de Mahler funcioni a ple rendiment, cal un director que entengui la partitura però també una orquestra ben afinada com és el cas de la Simfònica SWR de Stuttgart, que ahir va estar a un magnífic nivell. Els llargs aplaudiments finals van fer justícia a una gran nit a L’Auditori que va començar amb la Mort i transfiguració de Richard Strauss, de naturalesa molt més intimista, però també plena de moments vibrants que el director va saber potenciar. Tot i que el millor Currentzis el vam sentir en la segona part del concert, el seu Strauss no es va quedar en un simple complement d’una nit mahleriana. Currentzis no és només un director, és tot un esdeveniment cada cop que aixeca la batuta.
