Categories: ART Exposicions

Els misteris de Magritte

CaixaForum aplega una setantena d'obres del pintor belga que mostren el seu univers enigmàtic i surrealista

El pintor belga René Magritte (1898-1967) és avui una figura prou coneguda i moltes de les seves obres rauen ja en l’imaginari col·lectiu, les hem vist reproduïdes, reinterpretades, imitades, i alguns han assolit la categoria d’icona. L’any 1998 hi va haver una exposició a la Fundació Miró que el va donar a conèixer als no iniciats en l’art contemporani. Miró havia estat amic de Magritte i es poden copsar influències mútues, sovint subtils però evidents. Més de vint anys després CaixaForum ens ofereix una exposició sobre el pintor en la qual es troben a faltar els quadres més emblemàtics, no deu ser fàcil portar obra seva a exposicions. La mostra es fa en col·laboració amb el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza i, malgrat les mancances, és molt interessant i atractiva i aplega prop de setanta obres que procedeixen de museus, galeries diverses i col·leccions particulars.

Magritte va pintar molts quadres però, com ell mateix explicava, les imatges que conformen la seva obra es poden reduir a un centenar, amb petites variacions. Ja els pintors antics feien el mateix, de fet. També hi podem veure filmacions de l’artista, pel meu gust mal ubicades i que no es poden contemplar amb comoditat, un fet habitual avui a la majoria d’exposicions. La selecció de fotografies, la majoria de les quals en format molt petit, tampoc és còmoda a l’hora de contemplar-la a fons i sense pressa. És habitual no tenir en compte que hi ha molta gent gran que va a aquestes mostres i que no sempre es va a passar per allà i prou.

El nom de l’exposició, La màquina Magritte, fa referència al document escrit per l’artista el 1950 en col·laboració amb amics seus, amb un catàleg de productes imaginaris, entre els quals una màquina universal per fer quadres. Una màquina que, avui, amb les noves tecnologies a l’abast no sembla un repte tan estrany. L’exposició incideix en l’existència suposada de la màquina, amb dispositius que recollirien trets de l’artista, com ara el mimetisme i la megalomania.

L’exposició no segueix un ordre cronològic, sinó, més aviat, temàtic, tot i que això és complex ja que algunes obres del pintor serien intercanviables pel que fa al contingut. La intenció de l’artista, segons ell mateix, era intentar la possessió del misteri, i és que el misteri és el tret més atractiu de la seva obra. La mostra comença amb autoretrats, de fet una excusa per reflexionar sobre la creació i la imaginació a l’entorn, fins i tot, de la pròpia figura. Magritte tenia un gran sentit de l’humor i la seva intenció es troba ben lluny de les pretensions teòriques de pintors com Dalí.

Després es passa als quadres amb paraules que no concorden amb les imatges, i, tot i que la famosa pipa que no és una pipa no es troba a l’exposició, la gran majoria de la gent la tenim al cap des de fa anys. Les filmacions casolanes de l’autor es troben en aquest sector de l’exposició, amb un incòmode banc lateral, una llàstima, perquè son interessants i dignes de contemplar-se més d’una vegada. L’esposa de l’artista surt sovint en aquestes breus pel·lícules i s’intueix que s’ho devien passar pipa i perdoneu la referència xarona.

Magritte va fer servir el collage de tant en tant, gràcies al qual va aconseguir efectes dels quadres a dins dels quadres o les visions de paisatge a diferents nivells. Ens ensopeguem amb mostres del gust pel mimetisme, amb aquests ocells que es confonen amb el cel, que el contenen en el seu cos buit, un cel característic, blau i amb núvols de postal que incideixen, fins i tot, en la màscara funerària de Napoleó. La megalomania artística també sorgeix a l’exposició, en la imatge d’una poma impossible i personatges estranys amb referències a l’Alícia de Lewis Carroll, admirat per Magritte.

Hi trobem les famoses roques que leviten i la parella d’éssers amb forma de sirena invertida, cap de peix i cames humanes. L’absència i transformació o emmascarament dels rostres humans és un tema recurrent de Magritte. Crec que el fet d’anar emmascarats, encara, en aquestes visites, dona del públic una imatge adient a algunes de les dèries del pintor.

Avui Magritte ja no ens sorprèn ni inquieta com quan el vam descobrir i és possible que l’absència dels quadres famosos decebi una mica els visitants no avisats, però l’exposició val la pena, esperona la imaginació i és per tornar-hi més d’una vegada, sense pressa i en hores de concurrència moderada. I, en aquests temps, la distracció interessant resulta totalment indispensable.