Quan els galeristes catalans van a Madrid a vendre

Aquesta setmana se celebren a Madrid dues fires d’art: la cinquena edició del Salon du Connaiseur –dedicat a l’art modern, el col·leccionisme i les antiguitats– i la primera de BADA, una proposta nascuda a Buenos Aires, que ara aterra a Espanya i on els artistes són els únics protagonistes. La primera és una iniciativa privada organitzada per una galeria d’art amb visió de negoci més enllà de les seves quatre parets, la segona està impulsada per l’Ajuntament i altres organismes públics i gremials. Totes dues actuen en terrenys paral·lels, que es complementen i alhora hi convergeixen.

Les dues fires d’aquest inici de maig –un mes que el Madrid cultural culminarà amb l’obertura de la Feria del Libro– arriben quan només fa seixanta dies que la capital espanyola va organitzar sis fires d’art diferents en una mateixa setmana: la internacional Arco i cinc més de diferent perfil que han sabut trobar al seu lloc sota la gran cita de l’art contemporani que acull Ifema. És l’exemple més evident com la suma d’esforços de diferents propostes afavoreix totes les parts. Una competència que no només resulta sana, sinó beneficiosa per a tothom.

Si això fos un partit de futbol, podríem simplificar-ho apuntant que, en el que portem d’any, Madrid ja guanya 8 a 0 a Barcelona en l’organització de fires d’art. Efectivament, seria una manera simple d’il·lustrar dos escenaris que se situen en estadis diferents en la difusió i la projecció de l’art, però al mateix temps resultaria una fotografia real i certa del panorama dispar d’aquest sector a les dues capitals.

 

 

En poques disciplines culturals es manifesta amb major evidència les enormes diferències que afecten Barcelona i Madrid com en el terreny de l’art. D’entrada, hi ha un problema estructural històric, que és la xarxa museogràfica, d’accentuat relleu a Madrid –en molt bona part, per raons d’Estat–, i més modesta per a una Barcelona que sempre ha aspirat a jugar un paper rellevant en l’ecosistema cultural del sud d’Europa.

Aquest escenari condiciona parcialment que la capital catalana no jugui en les lligues internacionals d’exposicions de primer ordre. Si no hi ha museus amb projecció internacional, difícilment hi arribaran exposicions que marquen època i portada (el Picasso i la Miró serien una excepció, tot i que òbviament limitades als seus respectius mons). Però tampoc s’ha fet res –a banda de parlar i parlar– per disposar d’una sala equipada per jugar aquest rol, com podien ser alguns dels pavellons noucentistes de Montjuïc. El trist capítol de l’Hermitage mereix un episodi a banda.

I la tercera pota que mostra la diferència abismal entre Barcelona i Madrid és la que, precisament, es manifesta de nou aquesta setmana: mentre la capital espanyola pot acollir una quinzena de fires d’art a l’any, a Barcelona –on hi ha una xarxa de galeries de notable nivell i prestigi– només n’hi ha tres que es puguin considerar com a tal, a banda dels festivals de fotografia o art tecnològic.

 

 

Les causes d’aquest desequilibri són diverses i moltes de les quals van entrellaçades, però actualment totes tenen en comú la preocupant pèrdua de posicionament de Barcelona, per una banda, i de dinamisme, per una altra. Els mateixos dies que Madrid celebrava la gran setmana de l’art amb Arco i cinc cites més, a Barcelona el festival Primavera Sound anunciava que la seva ampliació es faria, precisament, a la capital de l’Estat i no a la ciutat que el va veure néixer.

En la Barcelona actual tot resulta complicat, quan no impossible, per una conjunció de dinàmiques negatives de tipus polític i administratiu (la mediocritat que domina els departaments culturals de la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament és escandalosa), per la pèrdua de capacitat emprenedora i per les limitacions en el finançament i el patrocini, en molt bona part a causa de la marxa d’empreses i entitats financeres.

Tot i això, però, la ciutat continua mantenint el prestigi internacional, el talent local i la tradició empresarial. I això s’evidencia en la significativa presència de galeristes catalans en les fires de Madrid. Una quarta part de les galeries que participen aquesta setmana al Salon du Connaiseur de Madrid són de Barcelona. La suma de les que van ser a Arco, SAM i Drawing Room a finals de febrer va arribar a les 25. No hi ha cap altre territori que porti tants galeristes a les fires de Madrid. I el més paradoxal de tot és que una part destacada de les vendes que efectuen en aquestes fires són a col·leccionistes catalans. És a dir, compradors i venedors se’n van a Madrid perquè a la ciutat no hi ha plataformes de relleu on efectuar les seves operacions. Tot el contrari del que succeïa, a la inversa, dècades enrere.

Però no tot està perdut. A Barcelona hi ha propostes del sector que consoliden presència, com la Nit del Galerisme o la Barcelona Gallery Weekend, i l’any passat, l’associació Galeries d’Art de Catalunya va impulsar la Setmana de l’Art de Catalunya, que el novembre celebrarà la segona edició. El galerisme està desmotivat per l’escenari que viu la ciutat i l’alarmant paràlisi de les administracions, però les idees continuen brollant i les propostes fan cua.