La màscara no menteix mai (o sí)

Una exposició al CCCB traça un recorregut a través dels usos de la màscara i reflexiona sobre les polítiques de control sobre el rostre, la identitat i l'anonimat

Júlia Costa / @liujatasco


Encara no havia tingut ocasió d’anar a veure l’exposició sobre la màscara, al CCCB. El seus comissaris han estat l’escriptor i activista cultural Servando Rocha, autor d’un assaig sobre aquesta temàtica, i el cap d’exposicions Jordi Costa. Es pot veure encara fins el primer de maig. L’exposició planteja un recorregut, llarg però selectiu, a través dels usos polítics de la màscara, sobretot a partir del segle XX.

L’obligatorietat de desplaçar-nos amb mascareta, en aquests darrers dos anys, dona al tema una dimensió diferent. D’alguna manera la mascareta ens ha amagat, transformat i condicionat. És un element que, amb moltes variables, està lligat a la història des de temps molt llunyans, amb objectius diversos. A l’origen va tenir un dimensió transcendent, de comunicació amb els morts, i després ha anat alternant aquest objectiu amb un sentit cultural i polític, sense perdre el vessant religiós, passant per la utilització teatral i lúdica, lligada a celebracions amb tantes lectures i mites com son els carnavals.

Aquestes exposicions, en general, apleguen un nombre excessiu de propostes i materials, i, com ja he comentat en d’altres ocasions, s’hi troba a faltar un espai còmode on poder gaudir de les filmacions que recull, algunes de les quals s’han d’escoltar a peu dret. Però, com en aquest cas, el seu interès converteix la visita en una experiència vital, inquietant en molts aspectes, potenciada pels sons que escoltem al llarg del recorregut.

 

mascara cccb 1

 

El tema és ampli i complex. Hi ha un espai important dedicat al simbolisme terrible del racisme, opressió i violència del Ku Klux Klan, i passem per l’ús subversiu, lligat a corrents artístiques avantguardistes, per arribar al seu potencial subversiu, com en el cas de les màscares d’Anonymous.

La màscara defensa la nostra identitat i el nostre anonimat però pot representar una servitud controlada pel poder o un element del mateix poder, un element que ens pot unir als grups que ens controlen o condicionen. Pot fer-nos sentir més lliures o més lligats a la comunitat, al grup. L’exposició s’estructura en set àmbits, connectats per referències recurrents. Hi trobem una interessant selecció de material documental i audiovisual i un bon nombre d’objectes que evidencien la polisèmia d’aquest element.

Iniciem el recorregut amb el Ku Klux Klan, els seus inicis i rerefons, i la relació amb d’altres fraternitats masculines violentes. Una entrevista amb Elaine Frantz Parsons, que ha escrit un llibre sobre el Klan, aclareix les similituds i diferències entre el primer Ku Klux Klan i d’altres organitzacions, com ara la maçoneria, les quals, per altra banda, han estat sovint objecte de llegendes negres diverses.

 

mascara cccb 3

 

L’exposició ens acosta al popular Fantomas, que a partir de la literatura va passar al cinema i va influir en els surrealistes, com Magritte. A banda d’això, a principis de segle l’efervescència política i els problemes socials relacionats amb la delinqüència van potenciar el perfeccionament de les eines de control policials, amb la intenció de poder identificar trets facials criminals o reconèixer rostres de forma eficaç.

La relació de la màscara amb l’art d’avanguarda ens porta al Cabaret Voltaire de Zuric i a la comunitat naturista de Monte Verità, amb les figures d’Emmy Hennings i Mary Wigman. La tragèdia de la guerra potenciarà les màscares de gas i, més endavant, les màscares destinades a amagar els rostres reconvertits en monstruosos, a causa dels patiments de les trinxeres. A l’àmbit «La lluita» arribem a la màscara mexicana, que des dels asteques arriba a la figura carismàtica del subcomandant Marcos, passant per la popular lluita lliure, i arribant a Santo, l’emmascarat de plata, a través de produccions de novel·la popular i cinema que, fora de context, ens poden costar d’entendre.

Les balaclaves de les Pussy Riot, les caputxes que identifiquen les lluites feministes de Xile, la utilització d’aquests elements en la lluita dels col·lectius queer, ens acosten al present i a un gran nombre d’artistes actuals, encara relativament poc coneguts per la majoria. La mostra compta amb un gran nombre de documents, hi trobem textos, entrevistes, dibuixos, murals, fragments de pel·lícules, objectes de factura diversa… Potser l’excés aclapara una mica però se surt de l’exposició amb ganes de saber-ne més i aprofundir en els referents i en les biografies de la molta gent mencionada.

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES