Fa uns dies vaig fer una breu estada a Granada i vaig acabar en una antiga sala de cinema convertida en discoteca on feia un concert Chica Sobresalto. Confesso que fins uns dies abans no sabia qui era aquesta cantant navarresa. Vaig escoltar algunes de les seves cançons a Spotify i vaig fer una cerca per Internet, on vaig descobrir que havia estat concursant d’Operación Triumfo el 2020, que amb la seva banda ja té tres discos publicats i que ha escrit un llibre. El arte de ser mediocre (Vergara), on la intèrpret reflexiona sobre la necessitat d’acceptar i compartir les rareses que un té i sobre el fet de convertir la suposada mediocritat en un motor creatiu.
Les seves cançons apleguen mirades a les diverses formes d’habitar un món sovint hostil amb les febleses. A vegades, fins i tot, depredador. El discurs de Chica Sobresalto és ple de reivindicacions dels anhels individuals que, davant les lleis universals, queden reduïts a estàndards o, en el pitjor dels casos, a estigmes. La navarresa no creu en la indústria de la felicitat ni en lemes que ens imposen una actitud forçadament positiva. A les seves cançons hi ha ferides, però també llums, com en tota vida autèntica i despullada d’impostures. Saber ser un mateix podria ser una de les banderes del seu repertori.
La banda de Chica Sobresalto (liderada per ella, Maialen Gurbindo, compositora també de les seves cançons) va obrir el concert de la sala Aliatar de Granada, dintre de la seva gira «Plutón», amb un dels seus himnes, La estrella, i el va acabar amb Fusión del núcleo, la seva cançó més escoltada a plataformes com Spotify. La formació d’indie pop alternatiu va interpretar també temes com Poquita cosa, Adrenalina, Navegantes i La monogamia. Amb la sala plena a vessar i un ambient festiu, la cantant va baixar de l’escenari i es va barrejar amb el públic per ballar amb ells.
S’agraeixen els concerts en què els cantants eviten convertir l’escenari en un pedestal. Chica Sobresalto té la virtut de saber crear familiaritat amb els seus seguidors amb cançons que interpel·len un gran ventall de les nostres emocions, amb discursos que estimulen la nostra empatia i la nostra humanitat vers una realitat sovint massa complicada. I si de sobte demana al públic que cridin «anacardos, anacardos» en lloc d’«otra, otra», per reclamar les propines, doncs es fa. Ha estat, per a mi, una gran descoberta.
