Àngel Casas, periodista i escriptor, continua, afortunadament, escrivint a dojo. La seva trajectòria professional és dilatada, diversa, i prou coneguda. Aquest llibre, el darrer publicat, aplega sis relats molt diversos. El primer, el que dona nom al recull, es pot considerar una novel·la breu. En el seu personal estil Casas ens ofereix una mirada crítica, divertida, irònica i fregant el sarcasme en alguns moments, sobre la realitat del nostre present i desmitifica amb grapa moltes de les dèries nostrades.
Casas, amb la seva llarga experiència, en una època en la qual ha tingut trasbalsos de gruix, pel que fa a la salut, diu ja el que li sembla i com li sembla. Avui la irreverència no escandalitza, en un passat no tan llunyà aquest llibre potser hauria provocat debat i empipament, qui sap, però ara tot ha anat a menys, fins i tot la capacitat de discutir i protestar.
En aquestes narracions hi ha molta irreverència, i no tan sols pel que fa al tema religiós, que també, sinó per moltes coses que avui han esdevingut els nous dogmes socials, l’ecologia, el disseny fatxenda, l’arquitectura de lluïment, la solidaritat teòrica, la sacralització de la novel·la negra, l’independentisme… Casas no té mandra en evidenciar, a la seva irònica manera, que els qui manen continuen sent, més o menys, els mateixos, les burgesies adaptatives, amb alguna escalada social de tant en tant, és clar. HI ha molt de sexe pel mig, ben posat i ben descrit, cosa notable, ja que avui quan a la literatura del present, en ocasions, ens parlen del tema amb agosarament pretensiós, en surten fragments tan maldestres i ficats amb calçador que provoquen vergonya aliena.
El protagonista del primer relat fa pensar en alguns aspectes en el Sherman de La foguera de les vanitats, és clar que allà l’home atropella un noi i aquí la víctima és un gos. Darrere dels textos de Casas hi ha moltes lectures i referències i molta experiència, també. I un bon coneixement de la realitat i de la història contemporània del país.
Casas juga amb els noms, barreja llocs i personatges reals i reinventa cognoms que ens n’evoquen d’altres ben coneguts. En aquest recull, divertit i una mica estripat, segons l’edat de la persona que el llegeixi, hi trobarem nivells diferents de lectura. Al final de cada narració l’autor ens obsequia una llista dels personatges, talment com les llistes comentades que trobem a les obres de teatre. Malgrat l’aparent informalitat narrativa els textos són més profunds del que podem copsar en un primer moment.
I és que, posats a entrar a fons en el capteniment i el tarannà d’uns protagonistes una mica estrafets, com passa amb les caricatures gràfiques, la crítica social del conjunt és ben palesa, contemplar-nos en aquells miralls del Tibidabo ens mostrava a nosaltres mateixos reconvertits en monstres divertits i aquí passa una mica el mateix.
A més, Casas escriu molt bé, tot sembla que estigui fet tal com raja però hi ha una bona elaboració al darrera i un gruix intel·lectual notable. Tinc per l’autor una certa devoció generacional, el mateix que, en un altre context i temàtica, em passa amb Agustí Pons. I això potser contribueix a què no pugui ser gaire objectiva en comentar la seva literatura, és clar.
Les narracions breus que acompanyen Bakunin són una mica irregulars però totes tenen el seu què i el seu rerefons de tradició literària. Hi ha reflexions com les referències a l’ús i abús de textos i músiques de moda en funerals, protestes o, senzillament, per quedar bé i impressionar noietes. I és que el catàleg literari i musical català de consum massiu va evolucionant; fa anys Espriu era el rei i tothom volia anar nord enllà, per exemple.
Burgesos progres, capellans moderns, okupes benestants i, fins i tot, un gos simbòlic, com aquest Bakunin, conformen un fresc que ens explica molt més del país que no pas divagacions etèries dels experts que van a les tertúlies. En alguns, pocs, llibres de narrativa estrangera s’inclouen, de manera molt afortunada, notes finals que ens acosten a les referències literàries, musicals, cinematogràfiques o històriques mencionades. Per fer el mateix amb aquest llibre caldria gairebé un altre llibre.
Casas ha comptat amb una bona promoció del llibre, considerant com van les coses avui, en el camp literari. Però amb la grapa que, en lloc de parlar en excés del seu llibre, les vegades que l’he vist i escoltat ha ofert tot una rastellera d’anècdotes personals de tota mena. Poca gent del seu temps ha conegut tants famosos, ha tocat tants temes, ha fet tantes coses diferents i les sap explicar tan bé, amb humor i saludable distància.
