Retrat del desarrelament

Manel Haro / @manelhc

El protagonista de la pel·lícula Olyan mint otthon -programada per la Filmoteca de Catalunya, el títol de la qual en català és Com a casa– és un home de mitjana edat que ha passat els darrers anys a Nova York, on va marxar gràcies a una beca. Ell (Jan Nowicki) és natural d’una zona rural d’Hongria, país on decideix tornar quan el seu món als Estats Units s’ensorra. A la ciutat americana vivia en un apartament en el pis quaranta-quatre d’un edifici, des d’on gaudia d’unes grans vistes, com veure el món des del paradís. Però després de ser acomiadat, ha de tornar a les seves arrels.

Dirigida el 1978 per l’hongaresa Márta Mészáros, Com a casa és el retrat d’un home en crisi que mira de trobar el seu nou lloc al món. Decideix viure a Budapest, on es troba amb una antiga amant (Anna Karina): ella encara se sent enamorada, però ell no, tot i que la seva actitud és ambigua. Aquesta ambigüitat és la conseqüència del seu neguit, com també ho és que s’entesti a comprar el gos d’una nena quan podria aconseguir qualsevol altre gos. Amb aquesta nena (Zsuzsa Czinkoczi) tindrà un estira-i-arronsa perquè la petita no es vol desfer de l’animal, però amb el pas dels dies els dos consolidaran una relació gairebé com de pare i filla que farà que l’home l’adopti (els seus pares biològics, que viuen en una zona rural pobre del país, tenen problemes econòmics i accepten rebre diners a canvi de cedir la seva filla).

Aquestes decisions i desitjos del protagonista venen a rampells, en el fons són formes d’intentar arrelar-se al territori. Hongria és el seu país, però és la terra que va abandonar i on havia decidit no tornar, almenys no tornar tan aviat. La pel·lícula és també el retrat de diverses vides trencades que conflueixen en una mateixa història: la vida del protagonista, la de l’amant que no ha refet la seva vida després que ell marxés, la de la nena que és venuda pels pares, la d’aquests pares sense recursos que accepten perdre la filla… Com a rerefons, tenim una Hongria que ha canviat, que s’ha tornat més gris, que no és el país de la joventut del protagonista, la qual cosa apunta a una reflexió sobre els vincles amb la nostra terra: ens podem seguir sentint vinculats a un lloc que ja no sentim nostre?

En les seves pel·lícules, Mészáros sovint apostava per protagonistes femenines que havien de prendre decisions que suposaven trencar certes cadenes o vincles, com van ser els casos de No ploreu, precioses! i Vincles. En aquest cas, tenim un protagonista masculí, però com en altres històries seves, la directora hongaresa es projecta en allò que filma i a Com a casa plasma els sentiments que ella mateixa tenia vers el seu país. Aquesta és una pel·lícula per veure-la amb calma, per deixar-se seduir per l’estètica visual i per anar reflexionant sobre els nostres propis vincles.