Continuo descobrint el cinema de la directora hongaresa Márta Mészáros, gràcies al cicle que li dedica la Filmoteca de Catalunya. Aquesta vegada he vist Szép lányok, ne sírjatok, que han traduït com a No ploreu, precioses! Essencialment, la pel·lícula és el retrat d’una època, centrada en un grup de joves hongaresos que va de concert en concert. És la radiografia d’una joventut inconformista, rebel, que vol trobar el seu lloc en una societat plena de restriccions, que viu les seves passions amb intensitat.
La música és, en aquí, un element determinant, ja que aquests joves viuen entregats als grups de beat que neixen al país, tots ells estimulats per l’èxit dels Beatles. De fet, en un moment de la pel·lícula, un dels músics recorda que per primera vegada el beat hongarès pot posar música als poetes nacionals, després de molt de temps fent traduccions de lletres estrangeres. Rodada el 1970, No ploreu, precioses! -títol manllevat de la cançó d’un dels grups que hi apareixen- retrata un moment d’efervescència cultural i social.
Captar l’escena musical és tan important per a Mészáros, que les lletres de les moltes cançons que sonen a la pel·lícula són tan determinants com els diàlegs dels personatges. Totes elles projecten aquest inconformisme, aquest esperit de rebel·lia que fa que el seu públic se senti tan identificat. De fet, hi ha més música que diàleg, cosa que pot arribar a cansar alguns espectadors, tot i que les cançons són prou engrescadores. La directora hongaresa ens proposa aquesta mirada com si es tractés d’un documental, com si estiguéssim davant d’un fragment de realitat inalterada per la càmera.
Entre aquest grup de joves que protagonitza la pel·lícula, hi ha un personatge que -podríem dir- és encara més rebel i inconformista que els altres: una noia jove (Jarka Schallerová) compromesa amb un noi de la colla (Márk Zala), però que se sent seduïda per un músic (Lajos Balázsovits) d’una de les formacions que escolta. De fet, tot i el seu compromís, no dubta a relacionar-se amb aquest altre noi. El germà del seu xicot li recorda que ells l’han acollit a casa, l’han ajudat i, per tant, ha de mostrar més respecte i tornar al bon camí, però la parella -un noi que, al principi, es mostra molt enfadat pel que ha passat- decideix deixar-la lliure i no forçar les coses.
És des d’aquesta llibertat que la noia pot prendre la seva decisió: el músic o el noi amb qui està compromesa. La seva decisió no permetrà l’espectador de la pel·lícula saber si és o no encertada, si serà feliç o si es penedirà en el futur i amb aquesta ambigüitat juga hàbilment la directora Márta Mészáros. Al cap i a la fi, moltes vegades el resultat de les decisions que es prenen durant l’explosió de la joventut no el coneixem fins molt de temps més tard, si és que l’arribem a conèixer mai.
