‘La primera noche de mi vida’, una comèdia plena d’imprevistos

Júlia Costa / @liujatasco

La memòria diuen que és un bon crític però s’ha d’admetre que ens enganya en moltes ocasions. Tenia un record idealitzat de la pel·lícula La primera noche de mi vida, que no havia tornat a veure des de l’estrena, fins que fa pocs dies la van passar a la televisió. Em va semblar més senzilla i ingènua que fa vint anys i escaig però jo també he envellit, de forma inevitable. Fins i tot crec que barrejava, en el meu imaginari, escenes d’aquesta pel·lícula amb d’altres, com ara El cielo abierto, del mateix director, més elaborada, en la qual repeteixen alguns actors.

Aquestes dues, i Rencor, conformen, pel meu gust, la tríada més interessant del director Miguel Albaladejo, avui dedicat a sèries també interessants, més aviat, i que excel·leix, en general, a l’hora de retratar un món modest, humil, conflictiu i real que sembla restar amagat dels interessos cinematogràfics, més enllà de quan es volen carregar les tintes tremendistes en excés. He freqüentat càmpings modestos tot sovint i el que mostren a Rencor és molt real. Lolita hi canta una versió inoblidable de Mediterráneo i crec que hi fa un dels papers de la seva vida.

La primera noche de mi vida va ser el primer llargmetratge d’Albaladejo, és de l’any 1998, i ens trasllada a aquelles vigílies del canvi de segle, amb un relat coral, ben intencionat, i situat a la perifèria madrilenya, tan semblant a tantes altres perifèries, també a les nostres. És una història una mica irregular, amarada de poesia, previsible en molts moments, i que reflecteix una virtut que avui sembla tenir poc ressò efectiu, la bondat humana. En alguna crònica sobre l’obra del director se’l defineix com un Berlanga sense verí, però, donant la volta al tema, també podríem dir que Berlanga es pot interpretar com un Albaladejo verinós.

La pel·lícula compta amb un repartiment d’alta volada. Els diàlegs són brillants, intel·ligents malgrat la seva relativa innocència. En ser una obra coral tot queda una mica esvaït. Mariola Fuentes acabaria d’arrodonir el seu personatge a El cielo abierto. La majoria dels actors i actrius, boníssims, han anat fent durant aquests darrers vint anys, sense excessos, malauradament. Emociona veure Anna Lizaran, en un paper breu, aspre i tendre. Emilio Gutiérrez Caba, un dels grans del cinema hispànic, de qui soc fan absoluta des de la meva més tendre adolescència, tampoc no ha estat reconegut com mereix, ja Fernando Fernán Gómez es queixava del tema, de com es tractava en el nostre estat espanyol a les velles glòries.

La pel·lícula és molt breu, vuitanta minuts que s’escolen com l’aigua. Sempre em queixo, darrerament, més aviat, de la durada excessiva, però mitja horeta més hauria ajudat el producte final. Estic d’acord amb algunes opinions sobre el director, que en lloen la sinceritat i la qualitat general del conjunt de la seva obra, fins ara, en comparació amb d’altres més premiats i valorats pels suposats entesos. La primera noche de mi vida és una petita obra, molt lluminosa malgrat desenvolupar-se de nit, i acaba amb una escena emotiva i pessebrística, encisadora.