Martí Domínguez: «Quan les maternitats siguin diferents, canviarà la societat»

La novel·la 'Mater', guanyadora del premi Proa, està protagonitzada per una dona que es queda embarassada en una societat on la gestació es du a terme fora del cos
Martí Domínguez

Manel Haro / @manelhc


Martí Domínguez (1966) és Doctor en Biologia, professor de Periodisme de la Universitat de València i escriptor. Ha publicat les novel·les Les confidències del comte de Buffon, El secret de Goethe, El retorn de Voltaire, El fracassat, La sega, L’assassí que estimava els llibres i L’esperit del temps, que va rebre el premi Òmnium a la Millor Novel·la de 2019. Ha rebut el IV premi Proa de novel·la per Mater (2022), que ens porta a una nova societat on la gestació es du a terme fora del cos femení. La seva protagonista, Zoe, descobreix amb sorpresa que està embarassada, llavors decideix fugir i endinsar-se amb un company en els boscos, on encara sobreviuen petites colònies humanes, amagades i perseguides, que es mantenen al marge dels progressos científics.

 

Com comença aquesta societat posthumana en la ment de Martí Domínguez?

És una idea que tenia des de fa molts anys. Jo sóc biòleg de formació i la meva parella estava començant el seu doctorat i treballava en un bacteri que quan entra als insectes produeix la partenogènesi, la fecundació sense la intervenció masculina, cosa que fa que hi hagi un creixement exponencial de la seva població. Llavors jo li preguntava què passaria si algun dia jo fes una novel·la sobre allò i sobre el fet que pogués passar el mateix als humans.

Tot comença per una pregunta…

En aquell moment ja havia començat a escriure alguna cosa al respecte. Per altra banda, em va interessar molt el tema de la biotecnologia quan vaig fer una estada a Boston sobre desenvolupament de la biologia sintètica i vaig visitar diversos laboratoris. Em vaig adonar de la velocitat amb què anava tot. Com que també m’interessava tot el tema de l’ectogènesi, que és la possibilitat de donar a llum fora del cos humà, ho vaig barrejar tot i vaig crear aquesta societat posthumana on hi ha un procés ectogènic, però de sobte una ciutadana es queda embarassada. Tot està ben lligat des del punt de vista científic, perquè era important que tot fos versemblant.

Molts sociòlegs i filòsofs lamenten la separació que hi ha entre les ciències i les humanitats, però vostè es mou per les dues cultures. Això deu facilitar una mirada més complexa sobre el món i la societat en què vivim.

Jo sempre he lluitat contra aquesta separació. Sóc un professor de Periodisme que ve de la Biologia. Sempre m’ha cridat l’atenció com en el món de la literatura molts companys escriptors tenen un desconeixement molt gran de la ciència actual. Segurament, perquè no llegeixen divulgació científica, així que tenen una visió de la naturalesa humana molt decimonònica, molt proustiana i freudiana, però estan poc al dia dels últims assajos sobre què és la naturalesa humana, sobre la biotecnologia o la bioètica.

Entenc.

Hi ha una tendència en literatura a tirar cap a l’autoficció, que suposa una reflexió sobre qui sóc jo, què em passa, cap a on vaig, quines són les meves obsessions. Però són obsessions purament distintives, aquesta reflexió sobre què ens fa humans posa la mirada més en la ment que no pas en el cos. Tanmateix, el que ens fa humans és el nostre cos, som tan estranys gràcies al nostre cos. Com a producte biològic, els humans som fascinants.

En el futur tindrà millor tractament el cos o la ment?

En el futur es controlarà que en la reproducció els embrions no tinguin malformacions, ni malalties hereditàries, ni problemes de salut greus. Amb una senzilla tècnica de teràpia gènica es podrien eliminar gens conflictius i tindríem una millor salut. La gent podria no tenir problemes de miopia o d’audició, per exemple. Tindrem fills millorats. També es podran donar aptituds a la ment des del punt de vista de la concentració o de capacitats, però la ment és un producte molt més heterogeni i complicat de manipular genèticament. Serem més sans i potser més intel·ligents… Segur que hi haurà menys rucs, perquè la ruqueria que és genètica es podria eliminar!

Aquests avenços de la ciència podrien comprometre les llibertats individuals?

Sí, i aquest és un dels debats de la novel·la. Des del moment en què tu ja no ets fruit de l’atzar genètic, sinó que els teus progenitors decideixen com seràs físicament i quines aptituds tindràs, llavors estàs programat per ser el que volen els teus pares. Seria com si t’obliguessin a seguir un destí concret. Estaríem predestinats a certes coses.

 

Martí Domínguez Premi Proa

 

Als Estats Units les empreses d’assegurances poden demanar un estudi genètic d’un individu per decidir si l’accepten com a client…

És el pas següent. Ara tenim una legislació proteccionista aquí, però amb aquest neoliberalisme ferotge al qual caminem, fins i tot les empreses privades podrien exigir-te una anàlisi d’ADN per decidir si et contracten.

Això seria catastròfic!

Sí, i també ho seria que la manipulació genètica produís una segregació en la societat entre aquells que han estat millorats genèticament i els que no. Imagina, una persona podria no voler tenir relacions amb una altra que no hagi estat manipulada genèticament perquè tindria uns riscos de malaltia que passarien als fills. Aquesta segregació, en essència, és la que trobem a la novel·la.

Quan va rebre el premi Proa, va dir que aquest llibre no era una distopia, sinó una novel·la d’anticipació. Vol dir que el que explica passarà?

No, vull dir que podria passar, en el sentit que no és tan extravagant que hi hagi una societat que aposti per l’ectogènesi. I ja no només que hi aposti, sinó que l’imposi. De la mateixa manera que hi ha asseguradores que volen el teu DNI genètic, també es podria exigir tenir fills fora del cos, perquè així s’estalvien baixes laborals. Et podrien dir que l’ectogènesi és bo per a la mare, bo per al fill i bo per a l’empresa. Vivim en una societat on el temps és or.

Prefereixo no imaginar un futur així…

De totes maneres, amb aquesta novel·la no vull reflexionar sobre el futur, sinó sobre el present, sobre el fet que el que ens fa humans és la manera com gestionem les nostres maternitats. I quan les maternitats siguin diferents, canviarà la societat.

Això canviaria els models de família? Ara penso si podríem tenir fills virtuals…

Tot és possible. Els models de família heterogenis actuals es basen en els models tradicionals, independentment del sexe dels pares. Ara bé, des del moment en què canvia la maternitat i, per tant, canvia la societat, tot pot passar.

Som prou conscients dels canvis científics i tecnològics que s’estan produint, i de les seves conseqüències?

Més aviat ens estem quedant sense capacitat crítica, perquè la majoria de la societat no està informada sobre aquests canvis, i tampoc en té una opinió. Fa poc em comentaven que l’ectogènesi era un moviment del patriarcat per llevar a les dones la llibertat de tenir fills, i és una lectura que podria tenir sentit, però la realitat és que la concepció de l’ectogènesi és dels moviments d’extrema esquerra, que volen alliberar les dones de la gestació.

En algun moment es produirà una dissidència contra aquests canvis?

Sí, de dissidents ja n’hi ha, però la dissidència sempre molesta a l’statu quo. Mira Chomsky, un intel·lectual brillant, que als Estats Units el tenen apartat, no surt als mitjans de comunicació, no interessa a la classe dominant, així que viu com una mena d’exili interior. Els intel·lectuals són incòmodes en la nostra societat.

 

Martí Domínguez Premi Proa 2

 

Llavors els intel·lectuals no tenen cap força?

Cap ni una. Quina en tenen? Pensa en la guerra a Ucraïna, quins intel·lectuals n’han parlat? Chomsky ho ha fet i l’han silenciat. A la novel·la jo dic que la premsa existeix perquè no hi hagi premsa. Per què? Perquè els grans mitjans estan en mans de les grans empreses i de l’statu quo dominant. Chomsky parla a televisions privades, de poca audiència. Ell ja està gran, però ha donat la cara.

El veig pessimista.

Soc tecnopessimista. Segueixo el que deia Bertrand Rusell, la ciència és una gran cosa, però si no la controlem es girarà contra nosaltres.

A la novel·la diu que vivim en l’època de les mentides. En l’àmbit social també és pessimista?

Si considerem la novel·la una distopia, pensem que avança cap a la utopia i hem de creure en les utopies. La societat ha perdut la il·lusió per la utopia, es conforma a viure el dia a dia, sense pensar gaire. Mira Europa, ha perdut la il·lusió de ser la garantia de la llibertat de pensament, dels valors humans, de la il·lustració… Mira la Itàlia de Meloni, mira també França, que cada vegada és més neoliberal. Cal lluitar per la utopia.

El sociòleg francès Edgar Morin diu que sense utopies el món no hagués avançat. 

És així, la utopia és fonamental, és el que ens crea una mica d’esperança.

La utopia és una forma de dissidència?

Ho és, perquè qui creu en les utopies creu que es poden canviar els models dominants i purament materialistes. Les utopies tenen una espiritualitat, mentre que el que neix de les nostres ciències és l’egoisme. La utopia pensa en el bé comú, més enllà del teu interès personal.

Com li agradaria que sortís el lector de la seva novel·la una vegada l’ha llegit?

Com a escriptor he d’interessar el lector. Com a novel·lista, he d’arriscar amb una ficció. Vull que el lector s’entretingui, que entri en la història i es posi en la pell de Zoe, qui de sobte descobreix la seva naturalesa. Després m’agradaria que la novel·la servís per reflexionar sobre el propi cos, especialment si és una lectora. M’agradaria que els lectors aprenguessin alguna cosa amb Mater, i que servís per continuar estirant el fil i que llegissin altres autors que també estan preocupats pel futur, com Margaret Atwood.

Com ha estat per a vostè posar-se en la pell de la Zoe?

Zoe és una dona, però en el cas de la maternitat, és com un home, perquè ella no hauria de poder quedar-se embarassada. De sobte, però, passa. Vaig intentar imaginar què passaria si jo, que sóc un home i, per tant, és impossible que em quedi embarassat, un dia passés. Com em sentiria tenint aquesta sensació dintre de mi? Quines serien les meves angoixes? Seria com descobrir-me de nou, descobrir el meu cos, d’on vinc com a ésser viu. Abans ho parlàvem: oblidem el cos en la reflexió sobre què ens fa humans, però insisteixo que som com som pel nostre cos.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES