L’ombra de ‘Nosferatu’ és llarga

MANEL HARO

Nosferatu ha tornat a la vida de la mà del director estatunidenc Robert Eggers i fa créixer així el mite de Dràcula, el personatge de la novel·la de Bram Stoker que ha estat adaptada al cinema diverses vegades. La pel·lícula d’Eggers és un remake de la versió que Murnau va fer el 1922, però amb una identitat pròpia (al capdavall, el cinema ha avançat molt en aquest segle). Les expectatives per conèixer la seva reinterpretació d’aquest clàssic del cinema de terror eren altes fins a convertir la pel·lícula en una de les més esperades de la cartellera.

Una de les incògnites era descobrir l’aspecte de Nosferatu, una qüestió delicada que va fer que no es filtressin imatges del personatge ni abans ni durant la pel·lícula. De fet, només cal buscar a la xarxa imatges d’ell per veure que no és gens fàcil trobar-les. Qui vulgui saber com és físicament aquesta versió moderna de Nosferatu ha de passar pel cinema i, així i tot, el director no ens l’ensenya fins ben entrada la pel·lícula.

Per qui encara no conegui l’argument d’aquesta història gòtica, comença quan un agent immobiliari, Thomas Hutter (Nicholas Hoult), és enviat pel seu cap, Heer Knock (Simon McBurney), als Carpats per portar el contracte de venda d’una casa al nou propietari, el comte Orlok (Bill Skarsgård), és a dir, Nosferatu. Uns anys abnas, però, aquest vampir havia arribat a un tracte amb Ellen (Lily-Rose Depp), abans de ser la parella de Thomas. Nosferatu va aconseguir el compromís d’ella, que travessava una crisi vital, d’entregar-se al vampir. L’aparició de Thomas fa enfadar Orlok que vol recuperar Ellen.

La principal variant argumental entre la versió de Murnau i la d’Eggers -el nord-americà ha estat molt fidel al seu referent- és la relació que s’estableix entre Ellen i Nosferatu. A grans trets, la primera part de la pel·lícula mostra el viatge de Thomas, ple d’incidents, cap als dominis d’Orlok i la segona és el viatge d’aquest cap a Wisborg, la ciutat on viuen Ellen. i Thomas i on Nosferatu s’ha comprat la casa. Mentre el vampir s’hi apropa, la mort comença a fer-se present.

És difícil no destacar elements tècnics d’aquesta pel·lícula, com la fotografia o el disseny de la producció, que són magnètics, però en línies generals, no he connectat massa amb la proposta d’Eggers. Percebo un aire -no sabria dir si és l’estètica- que em remet a les històries gòtiques juvenils, aquelles d’amor entre una criatura fantàstica i una adolescent amb les emocions a flor de pell. De fet, el desenllaç, que em sembla una mica naïf, m’encaixa més amb una cinta de cinema familiar que amb una història sòlida de terror.

M’he trobat amb converses que sostenen que aquest Nosferatu vol anar més enllà del cinema de terror, que no l’hem de valorar des d’aquesta perspectiva clàssica del gènere. Entenc algunes lectures sobre la pel·lícula, però el director vol que ens mantinguem amb certa tensió, per això inclou algunes escenes amb ensurts; en canvi, aquesta tensió és mínima, lluny de la que trobem a la versió de Murnau (amb menys recursos tècnics, per cert). La Nosferatu de Murnau era una pel·lícula per passar a la història, la d’Eggers, en canvi, la veig un producte més per fer taquilla i anar diluint-se amb el temps.