L’escriptora italiana Michela Murgia (1972-2023), autora de reconegudes novel·les com L’acabadora, va estar escrivint fins al final de la seva vida, tot i que els darrers mesos va haver de fer front a un càncer en estat avançat. El seu llibre Tre ciotole (Mondadori) va sortir publicar el maig del 2023, tres mesos abans de la seva mort. El volum recull dotze narracions curtes que retraten situacions quotidianes, amb les quals tots ens podem trobar, però els seus personatges viuen moments que tensionen la seva pau.
En la primera d’elles, Espressione intraducibile, la protagonista va al metge a recollir unes proves i descobreix que pateix un càncer. El metge (que apareixerà també en un altre relat) li ho comunica en època de pandèmia, darrere d’una pantalla de plàstic i d’una mascareta, però amb una normalitat que desconcerta la dona (que podria ser la mateixa Murgia, quan li van diagnosticar la seva malaltia), que es preguntarà quina forma és la més adequada d’explicar el mal que té.
Michela Murgia.
En un altre dels textos, Ricalcolo percorso, un home s’entesta a dibuixar un mapa per situar els llocs de Roma per on no ha de passar per evitar així trobar-se amb la seva exparella, però un amic seu l’anima a recórrer els racons que va compartir amb ella per crear nous records i oblidar els que li fan mal. La història que dona títol al llibre, Tre ciotole, respon al nou ritual que una dona adopta per combatre les nàusees que sent: en cadascun d’aquests tres bols, posa arròs, verdures i pollastre o peix. Així, almenys, sap que si vomita no és pas per haver menjat alguna cosa inadequada.
Un dels millors relats per a mi és Utero in affido, protagonitzat per una dona que accepta llogar el seu ventre a uns amics, tot i que ella odia poderosament els nens. La mala bava de la narradora, el seu sarcasme, les situacions que explica com a exemple de la seva impossible convivència amb menuts és molt divertida. També és impecable el relat Cartone animato, on una dona encarrega una reproducció de cartó a mida real d’un cantant que admira. La protagonista, casada i amb un fill en edat d’anar a la universitat, busca en aquest cartó, que guarda a l’armari esperant que la seva família no el descobreixi, la felicitat que no troba en la vida real.
El sarcasme i la ironia de Murgia és la clau d’aquestes magnífiques històries. D’alguna manera, exagera manies, fòbies i somnis humans recurrents amb què ens podem sentir identificats. Així, doncs, penso que aquests relats serveixen per mirar-nos a nosaltres mateixos amb una mica d’humor. No pot ser casual que la història que encapçala aquest recull sigui la del diagnòstic de càncer, com el que va patir l’autora, potser una manera de dir-nos: això és el que pot passar-nos a qualsevol, ara mirem de divertir-nos mentre podem.
