Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El món de la política, mundial i local, és un pou sense fons pel que fa a la inspiració que pot generar i que en èpoques de llibertat, fins i tot de llibertat vigilada, representa una sortida necessària als nostres neguits col·lectius. Al Teatre del Raval ens ofereixen una obra sense grans pretensions, més enllà de fer riure al públic, que ironitza sobre dos personatges tan inquietats i grotescos a la vegada com són Donald Trump i Kim Jong-un. El muntatge beu de molts gèneres, el musical, el vodevil, i fins i tot el teatre de titelles, car els personatges es belluguen sovint talment com si algú mogués els fils que aconsegueixen donar-los vida. No és pas que abans els polítics fossin millors, potser és que ens ho volíem creure, mirar la història en perspectiva resulta força decebedor.
The Trumps s’ha definit en moltes ressenyes com una astracanada, i respon força a la definició d’aquest mot, d’origen castellà, segurament inventat pel malaguanyat i inofensiu Muñoz Seca, assassinat de forma absurda durant la Guerra Civil, com a venjança per la mort de García Lorca, qui, segurament, s’hauria horroritzat si ho hagués pogut saber. Expliquen que una de les darreres frases de l’autor còmic, ja empresonat, va ser: “m’ho podeu prendre tot, menys la por que tinc”. Això de l’humor és molt personal i algunes crítiques no han estat amables amb The Trumps. Potser és una obra força irregular, amb gags que fan gràcia i d’altres que no en fan tanta, reiteratius i banals, i que no sap aprofitar del tot la grapa d’uns actors excel·lents i capaços de fer tots els papers de l’auca. Però té moments molt bons, sobretot a partir de l’aparició en escena d’aquest gat vell de les arts escèniques que és el gran Mingo Ràfols. Hi ha gent que riu molt i gent que no riu tant, per sort som molt diferents i els gustos són diversos i variables.
L’obra, potser sense ni tan sols pretendre-ho, té molts punts de contacte amb el teatre popular que es feia als teatres del Paral·lel en d’altres temps, avui molt mitificat en bloc, quan hi havia de tot i per a tots els gustos, àdhuc els més xarons. El tema de la qualitat és, així mateix, molt subjectiu. A mi hi ha còmics molt lloats que no m’han fet riure mai i programes de televisió humorístics, molt valorats, que tot just, de tant en tant, aconsegueixen fes-me esbossar un somriure. El grotesc de la situació, aparentment inversemblant, però potser no tant, segons com es miri, ve potenciat per les caracteritzacions barroeres dels personatges. Els quatre actors que donen vida impossible a Trump, la seva dona, el majordom i el dictador nord-coreà no ens volen pas enganyar, ens situen en una realitat absurda perquè tot plegat és absurd i, si fóssim en d’altres temps, aquest majordom podria haver estat interpretat per Pepito Santpere, calçotets inclosos.
L’acollidor i emblemàtic teatre del carrer del Carme, un teatre a mida humana, és un molt bon escenari per aquest musical de petit format, sense més pretensions que fer-nos passar una estona distreta, i no és aquesta, avui, una ambició menor. Gràcies a les aportacions audiovisuals comptem amb alguns cameos a càrrec d’allò que en diuen, actors convidats, força divertits. Malauradament, el món és com és i els qui manen no són pas els millors, ni de bon tros. Abans ho semblaven, al menys servaven certes aparences en alguns casos, però avui ja ni s’esforcen en aparentar seriositat i responsabilitat. Berlusconi ha estat una mina humorística per als italians, per exemple. Més enllà de la filosofia política i l’excés d’exigències qualitatives, crec que cal anar a veure aquesta esperpèntica astracanada sense prejudicis, o sigui, a passar una estona divertida i riure, si ens ve de gust, és clar.
__________
The Trumps / Teatre del Raval (c/ Sant Antoni Abat, 12) / Direcció de Xavi Morató i Joan Olivé / Text de Xavi Morató / 90 minuts / Fins l’1 d’abril de 2018 / 22 euros / www.teatredelraval.com
