Aquest 2018 és l’Any Pedrolo, cosa que ha permès revifar l’interès per l’obra d’aquest escriptor més enllà del Mecanoscrit del segon origen, per la qual cosa diverses editorials han aprofitat per recuperar algunes de les seves novel·les menys conegudes, publicar assajos i per reivindicar la diversitat de l’obra de Pedrolo. Un d’aquests estudis és Manuel de Pedrolo: Manual de supervivència (Meteora), de Sebastià Bennasar. És un títol, si més no, aventurer, i el podríem considerar un manual per a tots aquells que vulguen fer difusió de la figura de qualsevol escriptor, almenys català. El format és magnífic, no resulta gens dens i publica opinions i entrevistes noves. Estava ja una mica fart de trobar-me en un llibre la típica biografia que puc trobar al portal de l’AELC en pocs segons.
A Manuel de Pedrolo, si una cosa queda clara del llibre, és que el podem tractar de molts vessants i que cal fer una distinció. La personal, la política, la d’autor de novel·la negra —que no novel·la enigma— o l’estilística. Totes aquestes les tracta Bennasar amb una qualitat i una forma que cal destacar. A més a més, a mesura que avancem l’autor ens regala les opinions de persones que l’han conegut com l’Antoni Serra, que qualifica l’obra de Pedrolo com a «una obra que es troba al capdavant de la creació literària catalana» i que sobre la figura de l’autor hi afegeix «Pedrolo és ell, només ell, sí, ell, per què no?, és la Literatura Catalana». En contraposició a aquesta entrevista més personal, també hi trobem una altra a l’estudiós Àlex Martín Escribà, que sobre l’oblit a la figura de Pedrolo diu «era un escriptor incòmode i molest, envejat per bona part dels coetanis “L’enemic a batre” com el va definir Mercè Rodoreda».
Així doncs, les aportacions dels amics i estudiosos ajuden al lector a apropar-se d’una forma més suau a aquesta figura de tant de renom però desconeguda —si m’ho permeteu— fóra dels petits cercles estrictament filològics o culturals. A sobre, Bennasar ens condueix amb subtilesa per la vida de Pedrolo, serpentejant per les branques de la seua vida i obra, fins a analitzar amb deteniment qui era l’autor i com pensava, “un pensament que no és altre que la defensa de la independència i voluntat de servei als Països Catalans”. La lectura de l’obra pedroliana, doncs, anirà de la mà a la d’una ideologia política ferma que, com diu Bennasar, alguns critiquen per la contradicció de venir d’una família burgesa o per reflectir masclisme a les seues obres. Fàcil de contestar, diu Sebastià, a la primera cal dir que ell només es va aprofitar de la biblioteca, després va haver de pencar de tot i molt per viure de la literatura. A la segona, més fonamentada pels tòpics dels personatges femenins, no és l’Alba a Mecanoscrit del segon origen —la seva novel·la més llegida— la gran heroïna i la mare futura d’una nova humanitat?
Per altra banda, aquest manual de supervivència ens descobreix una facció sovint eclipsada per la política, la de pare de la novel·la negra catalana. Personalment, és la part que més m’agrada del llibre pel tractament de la dificultat afegida de: ¿Com escriure en un país on les forces de seguretat pertanyen al sistema dictatorial? ¿Com poden investigar els crims, si ells mateixos formen part d’un estat criminal? És a dir, imaginem-nos ara, un escriptor de novel·la negra prototípic que ha de deixar els agent de policia del primer d’octubre com als herois. Impensable. L’entrevista a Margarida Aritzeta posa la cirera d’aquest suculent pastís, dient una veritat com un temple: Manuel de Pedrolo és un dels pares de la modernitat literària a casa nostra.
Gràcies a llibres amb aquest format tan proper i mastegat, et pica el cuc de llegir a Manuel de Pedrolo, com ja ho va fer Xavier Aliaga amb l’antologia Fuster per a ociosos (Sembra). Lluny del format d’una tesi enteranyinada, les entrevistes, comentaris i el toc personal sobre Pedrolo fan d’aquest llibre una de les meues recomanacions per endinsar-nos-en.
