Un home superat per la modernitat

Un avi que no entén com la societat ha canviat tant és el protagonista de 'L'home de la maleta' de Ramon Solsona
ramon solsona l'home de la maleta premi sant jordi

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Des de fa temps, la literatura catalana viu un debat al voltant de la conveniència d’utilitzar determinat argot en les novel·les. ¿S’ha de respectar la normativa i escriure en un llenguatge estrictament literari o els autors poden recórrer als barbarismes, tal com succeeix moltes vegades en el llenguatge oral? Tot i que alguns escriptors han temptejat aquest terreny en les seves obres (Teresa Solana, per exemple), ningú ho ha fet d’una manera tan clara i directa com Ramon Solsona a L’home de la maleta (Proa), novel·la que li ha valgut el Premi Sant Jordi, un dels guardons més importants de la nostra literatura.

Solsona crea un personatge irritable, un home gran, rondinaire, que veu com la societat es converteix massa ràpidament en allò que abans semblava impossible: relacions homosexuals, famílies monoparentals, assimilació de la immigració o el tracte poc respectuós d’un nen cap al seu avi. El discurs el porta tota l’estona aquest protagonista, que, per una banda, es dedica a recordar la seva infància i joventut i, per l’altra, analitza sota els seus valors morals (és a dir, sota l’educació que ell ha rebut) el que veuen els seus ulls en el segle XXI. L’home, el de la maleta, parla un català ple de castellanismes massa exagerat que pot fer que el lector no ho vegi versemblant i, en conseqüència, s’allunyi del personatge i de la novel·la.

Costa creure que una persona digui a la vegada «llamar l’atenció», «antes», «aplausos», «he tingut de batallar», «ànimos», «qüento», «sillón», «apellido», «hasta», «lograr», «crimen», «etivocar» o «llimpiesa», però sobretot costa de creure quan aquest personatge utilitza, en el mateix discurs, altres expressions més cultes, perquè acaba semblant una barreja massa forçada. I utilitzo el verb semblar perquè, tenint en compte el rigor lingüístic de l’autor, ningú més que ell sap si aquest parlar tan exagerat se l’ha trobat de debò, però en qualsevol cas s’ha de tenir present l’ampli ventall de lectors que pot arribar a aquesta novel·la i que potser a molts d’ells (de nosaltres) els acabarà grinyolant el personatge.

La novel·la proposa una història entretinguda que desperta el nostre interès molt ràpidament, però quan s’arriba a la meitat del llibre, un acaba esperant que passi alguna cosa diferent, ja que l’autor dedica massa pàgines a acumular situacions que no quadren en la ment del protagonista i això deixa una sensació de repetició que pot cansar al lector. De qualsevol manera, tot s’ha de dir, aquesta és una novel·la arriscada i sempre és d’agrair que els autors apostin per experimentar en literatura i amb la llengua, encara que a alguns no ens convenci el resultat. Això sempre estimula el debat i fa avivar la nostra cultura.

Categories
LLIBRES
5 Comentaris en aquesta entrada.
  • Quadern de mots
    13 setembre 2011 at
    Deixa una resposta

    Hola, m’has convençut. No el llegiré.

    En aquest moments no crec que el català es pugi permetre el luxe de fer aquest tipus “d’apostes arriscades”, per molt que la gent parlem malament la nostra llengua.

    Fins aviat

  • Enric H. March
    1 octubre 2011 at
    Deixa una resposta

    La novel·la de Solsona utilitza coloquialisme i barbarisme quan parlen els personatges mentre que el narrador utilitza un català perfectament normatiu.
    És la llengua del carrer, la familiar, expressada de forma natural com no pot ser de cap altra manera. A l’inrevés no faria creïbles els personatges.
    Perquè no ho podem fer en català quan totes les altres llengües fan exactament el mateix?
    Està molt mal entès el concepte de “trair la llengua”. Solsona no fa res estrany en la literatura, ni en la d’aquí ni en la de fora.

    Quadern de mots, el català, com a llengua viva que és, es pot permetre tots els luxes del món. La llengua la fem els parlants, única manera d’adaptar-la al temps i a la realitat. La literatura és això, literatura, ficció la miris per on la miris. Una novel·la no es contracte formal amb uns interessos extralingüístics.

    Als meus alumnes els exigeixo correcció. A un escriptor no li exigeixo res.

    Una abraçada.

  • Manel Haro
    1 octubre 2011 at
    Deixa una resposta

    Enric, jo tampoc crec que l’autor traeixi la llengua. De fet, en la ressenya dic que m’agrada l’aposta de jugar amb la llengua, ja que això fa més gran la nostra cultura. També s’ha d’insistir en el fet de què el personatge és un home gran, influït per les prohibicions del català o per les imposicions del castellà. Per tant, no s’ha d’entendre com una violació a la llengua, sinó com una manera de reconèixer una generació que parla així.

    Jo, que sóc més jove que l’autor, no he sentit parlar mai a ningú de forma tan exagerada i això fa que el personatge em trontolli. Però, si us fixeu, en la ressenya no dic que no sigui possible, dic que em costa de creure i això li ha passat a altres lectors que conec i que ja se l’han acabat. Al diari Avui van publicar una ressenya on deien que aquesta manera de parlar era massa exagerada (personalment estic d’acord). En canvi, l’altre dia, al mateix diari, un escriptor ressaltava que aquestes formes encara es donaven en determinada gent gran que va viure el franquisme. Aquest debat que ha creat el llibre del Solsona ja és molt positiu perquè demostra que la literatura està viva.

    Després estan les opinions personals i a mi el llibre no m’ha convençut pels motius que exposo a la ressenya. Però això no vol dir, com dic sempre, que a altres lectors sí els agradi. I aquesta divergència d’opinions també fa mantenir viva la literatura. Gràcies per la vostra participació!

  • Xavier Borrell
    4 octubre 2011 at
    Deixa una resposta

    Aquí hi ha dos debats si la novel·la es bona o no i si es correcte per una llengua com la nostra escriure un llibre ple de barbarismes i col·loquialismes. Personalment penso que si la historia es bona o no es qüestió de gustos. Peró el debat de la llengua, en la meva opinió, es saludable per un idioma que hagin aquests tipus de variants i que a sobre es reconeguin (i mes en la figura d’un expert com Ramon Solsona) de fet, tota la meva familia paterna (els mes grans) parlen així i gairebé mai parlen castellà o els hi costa, i qui es capaç de dir-lis que el seu català no es correcte?

  • Enric H. March
    5 octubre 2011 at
    Deixa una resposta

    Manel, no ho deia per tu. La teva resenya ja m’havia quedat clara.

    Evidentment, l’edat influeix en haver viscut o no un entorn on la gent parlava així. Per a mi, que supero els 50, em resulta molt familiar.

    De tota manera, si hagafem una obra com L’auca del senyor Esteve, o qualsevol escrita abans de la reforma fabriana, ens trobarem barbarismes com els del llibre de Solsona i molts més. Qualsevol autor costumista es veu obligat a reflectir el nivell de llenguatge familiar i del carrer.

  • Deixa un comentari a Cancel resposta

    ALTRES ARTICLES