M. Victòria Lovaina (Barcelona, 1959), és mestra, pedagoga de formació i ha estat alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En narrativa breu ha participat en edicions col·lectives i ha publicat el reculls Fils de veu i (Im)perfectes (Premi de Narrativa Vila de Puçol). En novel·la cal destacar Amb ulls de nina (Premi Joescric), Dietari de les Gorges (Premi Paraules a Icària), Pell de gat (Premi Soler i Estruch), El rellotge de doble esfera (Accèssit La Verònica Cartonera), L’esquerda de l’àngel, i La solitud del pianista.
Les dones mortes (Cossetània), que va obtenir el Premi Literari Sebastià Juan Arbó 2024, ens dibuixa les ombres i les llums de Barcelona des de principis fins a les acaballes del segle XX, i ens mostra les embrolles, els silencis i secrets de la família Portellà, uns indians establerts a la ciutat.
Al primer capítol de Les dones mortes se’ns mostra el viatge en vaixell de la família Portellà, que navega de l’Havana a Barcelona. Però la novel·la no és una història d’indians.
No, no és una història d’indians, és la història d’una família d’indians, una parella amb la seva filla, que s’estableix a la Barcelona de començament de segle XX. Els pares havien anat a fer les Amèriques durant la segona meitat del segle XIX i, un cop morts els pares, els fills retornen a Barcelona. És una família amb un patrimoni discret que de mica en mica es va relacionant amb la burgesia barcelonina.
Exacte, la trama s’inicia a principis del segle XX, una època que has tractat a bastament al llarg de la teva trajectòria literària. Què és el que t’atrau, d’aquest període?
És una època de la qual hi ha molta informació, diaris, revistes, fotografies… que és llunyana, però propera a la vegada. És un temps del qual s’ha parlat molt a casa meva, en els temps dels meus avis, i tinc encara present alguns fils de converses que hi feien referència a l’època. Suposo que tot allò que vas sentint quan ets petit et va quedant de manera fragmentada i el temps s’encarrega de difuminar-ho.
I a més, l’escenari gairebé sempre és Barcelona.
Durant una etapa em vaig aficionar a llegir sobre la vida a Barcelona de principis de segle XX i van anar sorgint diverses històries, entre elles les dues novel·les anteriors i aquesta que ara en parlem. Em sembla una època molt atractiva i interessant.
Com he dit, s’inicia a principis del segle XX, i arriba fins a una data essencial: un dijous de mitjans de novembre de 1989, a Barcelona; dia del traspàs de Felicitat.
Necessitava concretar l’època en què es començava a explicar la història, crec que això havia d’ajudar el lector a situar-se en el temps. Tenia la necessitat de centrar el moment de sortida, saber d’on partíem perquè també era el lloc on havíem d’arribar. I a més això ho anuncia l’esperit de la Madrona, i qui pot contradir un esperit…
D’aquest esperit en parlarem després. Ara m’agradaria ressaltar que, al llarg de la novel·la, el que sobretot coneixerem és la vida de Felicitat. Podríem considerar que ella és la protagonista?
Sí, aquesta era la intenció. De fet, la data que s’anuncia a l’inici correspon amb la data en què morirà Felicitat, coincideix amb el temps de la caiguda del mur de Berlín que m’acostava al simbolisme de la personalitat de Felicitat, la dona que sabem d’entrada que està agonitzant i de qui coneixerem el seu recorregut vital, tot i que també anirem descobrint la vida d’altres personatges que considero claus, com Amèrica, la germana de Felicitat.
Doncs parlem d’alguns d’aquests altres personatges. El pare de Felicitat, Dimes, és un empresari malfeiner i vividor que en arribar a Barcelona es ficarà en algun que altre embolic.
És un home que es deixa arrossegar per la vida sense intervenir. Hi ha persones que no intervenen, que es deixen portar i que pensen que el pas del temps tot ho anirà solucionant, però el temps per si sol no soluciona res. Si se li posa al davant un negoci o una dona aprofita la situació sense mesurar les conseqüències i a partir d’aquí la vida se li va complicant fins que arriba el desastre.
Per la seva banda, la mare, Montserrat, en arribar a la ciutat comtal s’abocarà a la vida social de la burgesia barcelonina. És per això que abandona la cura i educació de les filles?
És una dona que esperava més de la vida, que se sap enganyada pel marit, que coneix les seves aventures i la seva inutilitat com a marit i com a home de negocis. I a la vegada ella també aprofita la situació i es converteix en una mena de còpia d’en Dimes i comença a fer la seva al marge del marit i la família, com si de cop descobrís la vida. És una dona poc afectuosa, per no dir gens, que mira pel seu propi interès i deixa a les mans del servei la cura de les filles.
I després tenim Amèrica, la germana de Felicitat, a qui tu ja has esmentat abans. Amèrica neix al poc d’arribar a Barcelona i esdevindrà la gran antagonista de Felicitat.
Sembla contradictori que dues germanes, persones educades sota el mateix sostre, de la mateixa manera i filles dels mateixos pares, afrontin la vida de manera tan diferent i que tinguin un caràcter tan oposat.
Sembla mentida, però sovint és així.
Passen aquestes situacions i sovint et preguntes què és allò que fa que aquestes persones siguin com són. En aquest cas, Felicitat i la seva germana Amèrica són la nit i el dia. Cadascuna ha entomat la situació familiar a la seva manera i entre les dues germanes sempre hi ha hagut una oposició frontal, rancúnies que neixen no se sap com i duren tota la vida. Aquesta oposició de caràcters donava més contrast a la relació de les germanes i a la novel·la en general.
Hi ha dos personatges més que em semblen importantíssims: Madrona, que també l’has esmentada, i la seva filla Tuietes. Madrona entrarà a treballar a casa dels Portellà quan ella és molt jove i la família acaba d’instal·lar-se a Barcelona. És al seu costat, que comencem a veure la diferència entre la burgesia i la classe treballadora?
Sí, la Madrona és filla d’obrers i la necessitat d’aportar uns diners a casa fa que comenci a treballar de mainadera amb la família Portellà. Més endavant la seva filla Tuietes seguirà les seves passes, en una mena de cercle del qual els és difícil sortir. Sí, seguint les passes de la Madrona anem veient les dificultats del dia a dia de la classe treballadora, les seves activitats i la manera d’afrontar la vida.
Exactament, Tuietes ocuparà el lloc de Madrona quan aquesta ja és gran i es retira. Però el que ens aporten ambdues també és el món i la cultura espiritista que existia en aquella època. Estava, realment, tan arrelada?
L’espiritisme s’estén entre la població obrera a mitjan segle XIX i els centres espiritistes s’escampen per molts barris de Barcelona i per diverses poblacions.
Com era aquest espiritisme incipient?
En principi vol donar una explicació a la telepatia, prova l’existència de vida més enllà de la mort i, d’alguna manera, intenta aplacar el dolor davant la desgràcia… L’espiritisme lluita per un procés de reforma social i la convicció que cal instruir la classe treballadora.
Per tant, era també un moviment cultural.
El teixit associatiu es desenvolupa en centenars de centres espiritistes que tenen biblioteca, societat de socors, cooperatives, consultoris mèdics gratuïts… Els espiritistes es converteixen en una mena d’oposició al monopoli de l’església amb actes de desobediència civil i religiosa. Sí, tant la Madrona com la Tuietes són espiritistes i ens les trobem participant en activitats d’un centre espiritista de Barcelona i en actes de vidència, tant una com l’altra tenen una sensibilitat especial per connectar amb allò que diuen l’altra banda, són mèdiums.
M’ha cridat especialment l’atenció el canvi de veu narradora que proposes. Cada apartat de la novel·la s’inicia amb un fragment breu en primera persona, i qui ens parla és Madrona, que ja és morta; a continuació trobem el gruix de la narració en tercera persona. Què t’aporta, aquest recurs?
Bé, trobar l’estructura de la novel·la va ser un procés llarg i carregat de dubtes. Des del primer moment vaig tenir clar que havíem de sentir la veu de l’esperit de la Madrona i que havia de ser en primera persona, tenia clar que una veu així ambientava la narració amb un cert to de mediumnitat, com si fos la veu d’un oracle, que crec que la novel·la requeria.
Entenc.
Però no volia fer tota la novel·la en primera persona ni en el mateix to, ni volia que la veu de la Madrona ho expliqués tot perquè tot no ho podia saber, així doncs vaig decidir utilitzar només la veu de la Madrona per explicar una part del seu passat, allò que més atenyia a la Madrona i la seva filla i pel que fa a la resta de la història emprar una veu narrativa en tercera persona.
Continua, si us plau.
Doncs sí, volia que cada apartat comencés amb la seva veu i amb unes paraules molt similars: «Madrona… em deien Madrona, la noia amb qui parlen els esperits…» perquè aquesta entrada crec que posa el lector en mode inici d’apartat, el situa i el transporta de seguida al personatge.
És una novel·la social per les problemàtiques que mostres, una novel·la històrica per tota la documentació curosament exposada, una novel·la de personatge perquè el focus narratiu treballa, sobretot, la figura de Felicitat… Però en destaco, també, l’humor: què ens pots dir del Coronel?
El Coronel és el guacamai de la família i és una de les primeres imatges que em van venir al cap quan la novel·la només era una llavor.
Explica’ns aquesta imatge.
Aquesta imatge és un vaixell en què viatgen una parella amb una nena i un guacamai, una mica marejat pel trajecte. Al voltant del Coronel vaig valorar diferents opcions: mort natural, caiguda i ofegament a l’oceà, obrir-li la porta de la gàbia i deixar-lo anar… Però al final vaig ser conservadora i vaig optar per deixar-lo com a espectador de la vida i dels secrets d’aquesta família. De fet, vaig ser tan conservadora que fins i tot el vaig portar al taxidermista quan ens va deixar. Un xic d’humor fa passar millor el drama.
