Marta Planes. Lleida / @martaplanes
A Allò que va passar a Cardós (Proa/Tusquets) Ramon Solsona dirigeix el punt de mira cap a la vall del Pallars Sobirà on el 1965 s’estava construint el faraònic complex hidroelèctric dels Pirineus: quilòmetres i quilòmetres de galeries subterrànies (per on podien circular fins i tot camions) a les entranyes de la muntanya, pous verticals i quatre centrals invisibles des de l’exterior. Unes obres per les quals, al llarg dels anys, hi van arribar a passar uns 25.000 treballadors. La novel·la comença ni més ni menys que amb l’assassinat d’un guàrdia civil, però no és un thriller ni una novel·la de misteri. L’autor se serveix d’aquesta mort per guiar-nos per la vall saltant de personatge en personatge i de circumstància en circumstància, construint una novel·la coral en què hi ha veus amb més rellevància que altres, però l’autèntica protagonista és la vall. Solsona dosifica la informació sobre l’assassinat mentre dóna veu a diferents personatges que ajudaran al lector a comprendre la transformació de la vall des de diferents punts de vista. Tot aquest material, l’auto l’organitza en tres nivells narratius: escenes dialogades que se situen el 1965, monòlegs d’estil documentals on diversos personatges parlen col·loquialment, com en una entrevista i, finalment, articles de la revista Pallaresos, que expliquen les obres i el context històric d’una manera més tècnica i asèptica.
A partir d’aquestes veus orals i escrites el lector es fa una idea de la vida a la vall i la veu amb els ulls del Sombrita y Reyes Jiménez, antics treballador de Cohisa; Zep Vidal, topògraf; el Pascual de casa Xico, antic escolà o Florencio Gavilán, excaporal de la Guàrdia Civil. I a través d’ells en coneixerem molts d’altres, com Santi Vallory, enamorat de la malcasada Rosita; Caio Periquet, un cap que vetlla pels seus treballadors; els germans Dinamita, aferrissats comunistes; mossèn Antonino, repressor de qualsevol indici de modernitat; el secretari de l’ajuntament, alcalde de facto o el sergent Grapau i el Lindos Ojos. Cada personatge té la seva manera d’expressar-se segons l’origen (en català o castellà) i segons el nivell cultural.
Pel que fa als testimonis locals, Solsona hi ha introduït algunes expressions pallareses però no reprodueix al peu de la lletra el dialecte de la vall. Un bon gruix de la novel·la està dedicat als carrilanos (així és com anomenen despectivament els habitants de la vall als treballadors procedents sobretot d’Andalusia o Extremadura), com s’allotgen als pobles o en campaments, com es diverteixen al teleclub o pateixen les duríssimes condicions en què havien de treballar: a més de dos mil metres d’altura i morts de fred, en jornades laborals eternes i perilloses. I el xoc amb la gent de la muntanya, feta a viure aïllada que de cop es troba envaïda pels obrers, la pols i els camions. Allò que va passar a Cardós esdevé finalment un homenatge als treballadors que van fer possible unes faraòniques infraestructures que van donar aigua i llum a la major part de Catalunya i a una vall marcada per unes condicions de vida molt dures i per la seva situació de terra fronterera.
