Maria Carme Roca retrata la Barcelona de 1715

Maria Nunes / @mnunesal

Maria Carme Roca encapçala la seva darrera novel·la La Merla Blava (la publicació número cinquanta de la seva llarga trajectòria literària) amb una citació  de Narcís Feliu de la Penya: “Les ciutats no les componen les pedres, sinó els seus habitants”. La Merla Blava és una novel·la històrica, el gènere que més ha posat en pràctica, on els components essencials són presents en aquesta citació inicial: una ciutat, els seus habitants, les seves pedres. Aquests són els tres eixos narratius a destacar de l’obra.

La ciutat, la Barcelona del 1715

Barcelona és l’escenari. Com en altres de les seves novel·les, Maria Carme Roca l’ha recreada en èpoques diferents però sempre amb l’amor per la ciutat on ha nascut. En aquests cas ens transporta a la Barcelona de 1715, “ferida en cos i ànima”. Aquest és per si sol un dels punts forts per recomanar-ne la lectura, i és que hi ha diverses obres ambientades en la Barcelona del 1714, la de la guerra i el setge, però aquesta és la primera que ens situa en la d’un any després. Concretament, s’inicia l’agost de 1715, a punt de complir-se un any d’acabat el setge i d’acabada la guerra, quan l’enderroc d’una bona part de la ciutat per construir la fortalesa de la Ciutadella és encara un projecte que els barcelonins, que pateixen tot el rigor opressiu de les imposades autoritats borbòniques, no poden encara arribar a creure que sigui possible.

Les pedres

Les pedres respiren i ens parlen perquè han estat testimonis d’un horror que hi ha quedat imprès i que ens el comuniquen. Els escenaris són els carrers de la ciutat dels quals, minuciosament, en recrea l’ambient. Es tracta d’un recorregut per aquesta Barcelona del segle XVIII, que convida a passejar per aquells carrers que encara avui hi són i imaginar-los com eren 300 anys enrere. Hi desfilen carrers i edificis que encara hi són i d’altres que han desaparegut, com el convent de Santa Clara, o aquells dels quals se’n poden veure les restes en el jaciment del Born: el Quarter de Mar, el barri de la Fusina, la casa de la neu, el Rec, els triquets…

 Els habitants/els personatges

Com en tota novel·la històrica, en La Merla Blava hi conviuen els personatges històrics amb els de ficció. L’habilitat de Maria Carme Roca és la de fer-los conviure amb tota naturalitat, de tal manera que els de ficció et semblen tan autèntics com els reals; i els reals et poden arribar a semblar de ficció. Per altra banda, entre els personatges hi ha un interessantíssim joc de desdoblaments. Hi trobarem personatges que són diferents però s’assemblen com dues gotes d’aigua, de tal manera que tothom els pot confondre, i de fet els confon. També personatges que juguen amb dues personalitats i dues identitats diferents, i personatges que juguen rols ocults i que es transformen de nit perquè formen part de la llegenda de la Merla Blava (organització clandestina de resistència antiborbònica), tant atractius com les figures misterioses de la Dama Blanca i el Cavaller Negre, que són el braç d’una justícia poètica, amb tot el joc de possibilitats narratives que això crea.

Quant als personatges històrics, hi ha una barreja d’autoritats borbòniques, de botiflers i de patriotes austriacistes que el lector trobarà relacionats i documentats al final de la novel·la. Els més destacats són Mariana de Copons i Armengol, personatge interessantíssim, dama aristocràtica que se sap que va fer d’espia durant la guerra. José Patiño Rosales, ministre de Felip V i superintendent de Catalunya, màxima autoritat borbònica i inspirador del Decret de Nova Planta, a qui “devem” aquella cèlebre consigna tan inspiradora encara avui en dia del “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, i Joris Prosper Van Verboom, militar i enginyer en cap de les tropes felipistes, que va ser qui va planejar el setge de la ciutat i projectar la Ciutadella.

En el capítol dels personatges de ficció, la protagonista és la jove Caterina Castellví. La novel·la es pot considerar, en certa manera, una novel·la de formació perquè explica de fet el seu procés d’aprenentatge del món, des que ha d’abandonar el monestir de Santa Clara enderrocat per les bombes i s’ha d’obrir camí a la vida en aquesta Barcelona del 1715, on es veurà immersa en una sèrie d’aventures trepidants, sobretot per la seva semblança física extraordinària amb Marianna de Copons. Això crea tota una sèrie de situacions i d’embolics de tota mena, interessants i en ocasions perillosos. Caterina va a raure a casa de la família d’en Jeroni Girard, senyor d’orígen francès establert a Barcelona on té botiga al carrer dels Escudellers, casat amb Casilda Feliu, tia de Caterina, dona malcarada, filla d’un ric mercader barceloní, i que no es pot explicar com acaben, però sí dir que hi ha molta justícia poètica en la novel·la. Els altres personatges principals són  Antoni Dalmau, mercader barceloní ric, amb palauet al carrer del Regomir, encara que la casa gran dels Dalmau, al carrer Ample havia estat requisada per ordre de Felip V, com tantes altres cases i residències i palaus de nobles i de mercaders rics; i Josep Comes, jove ben plantat i valent, els pares del qual tenen una peixateria al Quarter de Mar, la zona que ha de ser enderrocada per construir-hi la Ciutadella. Personatges, tots dos, que es disputen el cor dividit de la Caterina.

Tot això pel que fa al contingut, però el contingut per si sol, per atractiu que sigui, no constitueix una novel·la, cal organitzar aquests materials i presentar-los d’una manera atractiva i interessant i explicar-los ben explicats. A La Merla Blava hi ha tot un conjunt d’aspectes formals que constitueixen les claus de l’estil narratiu de l’autora. D’una banda la solidesa narrativa, de l’altra una estructura organitzada en dos plans narratius paral·lels que ens vénen indicats, a més de pel seu contingut evident, per dos tipus de lletra: rodona i cursiva. Els capítols en rodona pertanyen més al terreny de la ficció, la història de la Caterina Castellví, en canvi, les pàgines en cursiva, més breus i sintètiques però altament suggerents, se centren en la Història, en la ficció històrica, per dir-ho amb propietat. Història i història, juxtaposades al principi, es van entreteixint i fusionant a mesura que la novel·la avança. Tot plegat crea un ritme àgil que en cap moment decau, i que t’arrossega a llegir, perquè és una novel·la en què des de la primera pàgina, des d’abans d’iniciar pròpiament la novel·la, l’autora ja s’ha fet seu el lector per dos motius: el primer, per l’interès que suscita l’escenari i l’època; el segon, per la intriga i el misteri que envolta la trama plena d’uns fets misteriosos que generen tot un món d’expectatives en el lector.

A tot això cal afegir-hi el rigor com una característica més, rigor documental i rigor lingüístic. Una de les característiques que més distingeixen l’obra de la Maria Carme Roca és la documentació exhaustiva, però també la gràcia amb què la sap inserir en la seva ficció, de tal manera que tot forma un conjunt tan ben travat i tan versemblant que no saps fins a quin punt és real o s’ho inventa o ho “recrea”. I quan dic rigor lingüístic no em refereixo en absolut a una llengua encarcarada, tot al contrari, el català literari de la Maria Carme Roca és una llengua expressiva, genuïna, àgil i que dóna gust de llegir perquè traspua una normalitat envejable.

Altres elements que fan atractiva la novel·la són les notes socials inserides perfectament en la trama  i una infinitat de detalls sobre els oficis, les classes benestants que han vist confiscades les seves cases i humiliat l’honor, els botiflers enriquits amb el nou ordre, els menjars de l’època, la moda de l’època en el vestir i els pentinats, els carrers, els costums… Coses molt curioses que fan una combinació d’història i llegendes de la ciutat de les quals s’aprèn i es gaudeix molt.