La Laia (Anna Moliner) i el Toni (Biel Duran) són un exemple típic de parella del segle XXI: s’han conegut per una aplicació de cites, tot i que per error, i tindran el seu primer fill ja passada la trentena. La fantasia dels primers mesos ha donat pas als anys de convivència, a una dinàmica de parella més pròpia de la realitat, i no tant de la ficció. No semblava que arribarien tan lluny perquè tenen personalitats força oposades: la Laia és una persona dinàmica, impuntual i riallera, sempre disposada a enamorar-se de la vida, una mica extravagant quan es tracta de l’ós panda de peluix d’Ikea, el Kramig.
El Toni, en canvi, és pràctic, tranquil, molt organitzat, bastant hipocondríac, i del tot supersticiós, ni tan sols vol comprar el bressol abans del naixement del nen perquè porta mala sort. Kramig no hauria de funcionar tan bé, però si algú entén com funciona una comèdia romàntica, i com s’hi pot innovar, és Marta Buchaca, que arriba a l’Espai Texas amb aquest projecte que a més dirigeix. L’autora ha volgut retratar a Kramig el que passa un cop ja acaben junts, el seu punt de partida és sovint el punt i final de les comèdies romàntiques.
Aquesta decisió narrativa converteix l’obra en un text que ens sorprèn, i ens hi veurem reflectits, perquè els conflictes i els moments de crisi són aspectes tan sincers i veritables com l’atracció i la confiança. El text no té cap defecte, i les interpretacions són excel·lents. Anna Moliner i Biel Duran mostren una química i una naturalitat que queda reservada per als mestres del seu ofici. A Kramig ni Moliner ni Duran necessiten grans soliloquis o argumentacions per fer que la Laia i el Toni siguin al bell mig de l’escenari repassant amb humor com es van conèixer, i com el projecte en comú ha anat creixent fins estar a punt de convertir-se en una família de tres membres.
La tendresa és real. La complicitat és de veritat. I la comicitat tan espontània i memorable com aquest «venía con el piso» quan el Toni presenta la Laia als seus amics. La Laia i el Toni són aquests amics que no importa les vegades que facin memòria sobre les seves primeres cites, sempre ens faran riure i parar atenció. L’obra té alguna sorpresa que és el veritable motiu pel qual us la recomanem. Una decisió es converteix en un dilema universal, tot just quan ens trobàvem còmodes i tranquils tot gaudint d’una història tan ben escrita i interpretada. Potser és aquest moment el que Buchaca anomena la incomparable llibertat creativa del teatre.
