Fumiguem l’artificiositat de la llengua catalana

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Vaig conèixer l’Enric Gomà de passada, com aquell que diu, sense voler-ho, perquè en Gomà recriminava, amb part de raó, que l’adaptació al català de The Handmaid’s Tale, de Margaret Atwood, hauria de dur per títol “El conte de la minyona” i no pas “de la serventa” com finalment ha traduït Xavier Pàmies al llibre editat per Quaderns Crema. Em va semblar peculiar, el vaig seguir i a partir d’ací haurà rebut una pluja de “m’agrada” a les seues piulades, sarcàstiques i sornegueres, amb les quals ens té acostumats als seus parroquians virtuals.

En publicar-se aquest llibre vaig veure com una mini guerra d’opinions, gent que aplaudia i d’altra que s’emprenyava, al meu parer, sense raó. Sempre hem de veure qui és l’autor i analitzar el seu caràcter, i amb Gomà, tanmateix com amb altres personalitats literàries jocoses, s’ha de tenir en compte. Amb açò defendré l’autor, perquè, per poc que et molestes a comprar el llibre i llegir la primera pàgina del pròleg veus com guarda un fort respecte per totes elles: «En les últimes dècades, unes paraules n’han substituït unes altres. Tant les primeres com les segones són correctes, normatives, recollides al DIEC amb tots els honors»

Amb tot i això, quan l’autor empra fumigar, una paraula que sona dura —i que ho és— no vol ferir la sensibilitat d’aquells que s’han sentit orfes quan Gomà ha tret a passejar la fumigadora sinó cridar l’atenció del lector més cultivat perquè puga conèixer el canvi generacional i del jovent —que estem acostumats a algunes castellanades— a veure el mot català original. Com diria aquella veu en off del cinema: apte per a tots els públics.

El mateix Gomà ens explica que «en el 98% dels casos trobem aquests usos contaminats en la llengua col·loquial, la que no serveix per fer discursos, la que fem servir per a anar a comprar cremalleres o per a renyar el fill. És aquesta la llengua que ha patit una mena de mutació lèxica que en molts casos no és justificable» i no només ho diu sinó que ho demostra amb noranta-sis exemples: “dempeus” per “drets”, “ambdós/ambdues” per “tots dos/totes dues”, “boda” que guanya més adeptes que “casament”, i d’altres condemnades a la desaparició per substitució com “laborable” per “feiner” o el “treball” per “feina”.

Segons l’autor, fem una mala tria quan anteposem formes arcaiques, barroquejant així la llengua, en lloc de buscar (“cercar” queda fumigada) una paraula més viva, que et puga eixir de forma espontània sense cap mena de recaragolament. D’aquesta mateixa cercar l’autor ens fa una anotació quan al mateix Diccionari Alcover se’ns diu: «És una paraula desapareguda quasi completament del català continental, que l’ha substituïda per “buscar”; en canvi té plena vitalitat en el parlar de les illes Balears. Modernament el conreu de la llengua literària torna a introduir el mot “cercar” entre les persones cultes de Catalunya» amb l’anotació tan sorneguera del Gomà «entre cultes, incultes, semicultes i pseudocultes».

Amb aquesta última cua, carregada de metzina, es podria resumir el llibre. Una barreja d’estil seriós amb molta informació —i un treball de rerefons que s’ha de valorar— aliada amb un estil personal que ajuda a apropar el llegat de Pompeu Fabra sense que aquest haja de remoure’s en la seua tomba.