Les bacants (409 aC) és una de les tragèdies més conegudes d’Eurípides, escrita en els darrers anys de la seva vida i representada per primera vegada quan l’autor ja era mort. El protagonista, en aquest cas, és Dionís, qui, després d’un viatge per Àsia, arriba a Tebes, on hi ha enterrada la seva mare, Sèmele. Diuen les males llengües que va ser morta per Zeus quan ella va dir que el fill que portava al ventre havia estat engendrat per ell. Ningú accepta que el poderós déu grec es deixés seduir per una mortal com ella.
Dionís arriba disfressat amb la pell d’un animal, fent-se passar per un simple estranger. Ho fa acompanyat de les bacants, la seva cort d’adoradores, però la societat tebana reacciona amb hostilitat davant d’aquesta desfilada, ja que es nega a creure en la divinitat del fill de Sèmele. Dionís decideix, doncs, castigar la població tebana fent que les dones perdin l’enteniment i passin a celebrar els rituals de Dionís, tota una festa desenfrenada i orgiàstica.
Quan el rei Penteu ho descobreix, decideix buscar l’estranger (el mateix déu) que va pregonant la divinitat de Dionís per castigar-lo, però abans es topa pel camí amb el seu avi, fundador de Tebes, Cadme, i amb l’endeví Tirèsias, qui l’avisa que no pot fer la guerra a un déu. Aquests dos personatges celebren l’arribada de qui ha portat el vi als homes, i caminen per formar part de la festa d’adoració. Penteu, però, està decidit a posar ordre a Tebes.
Eurípides.
Dionís es deixa detenir, però és tota una estratègia, una forma de posar a prova l’arrogant Penteu. Davant la insistent negativa del rei tebà de reconèixer la seva divinitat, decideix manipular també el seu enteniment i enviar-lo amb les bacants, les quals, totalment fora de control, culminaran la venjança de Dionís.
Tot i la popularitat de Les bacants, he de confessar que de les tragèdies d’Eurípides, aquesta és de les que menys m’ha seduït. He trobat a faltar les contrarietats d’altres personatges seus, els conflictes interns, els habituals dilemes sobre la culpa i la innocència en homes i dones que són víctimes sovint dels capricis dels déus. En aquest cas, el protagonista és el déu mateix, Dionís, qui actua d’una manera molt cruel contra Penteu.
D’altra banda, em sembla que és una tragèdia molt més senzilla al costat d’altres textos d’Eurípides com Orestes, Helena o Les fenícies, per posar diversos exemples. Potser és aquesta senzillesa la que ha fet que Les bacants sigui una de les tragèdies més llegides i diria que representades encara ara. De fet, és de les obres de l’autor grec que més s’ha editat de manera independent, potser perquè justament és un text accessible i assequible perquè els joves entrin en la literatura clàssica, sense perdre’s en un desplegament gaire ample de personatges.
L’obra es pot trobar en català al catàleg d’Adesiara amb traducció de Maria Rosa Llabrés i a la col·lecció Bernat Metge amb traducció de Jordi Pàmias (dintre del volum IX de les Tragèdies d’Eurípides). En castellà, hi ha l’edició de Cátedra amb traducció de Juan Miguel Labiano (volum III de les Tragedias) i la de Gredos amb traducció de Carlos García Gual.
