Quin greu veure Èdip, un dels personatges més interessants i estimats de la literatura clàssica, obligat a viure una injusta ancianitat, després de passar per una dolorosa experiència personal i arribar al poder de Tebes. Ho fa tancat en una habitació pels seus fills i convertit en símbol de la deshonra per ells mateixos, que no acaben d’acceptar que el pare es casés amb la seva mare (la d’ell, és clar), Iocasta. Èdip passa els seus dies cec, després de les autolesions que es va fer quan va descobrir la seva realitat: autor de la mort del seu pare i enllitat amb la seva mare (tal com va avisar l’oracle), amb qui va tenir quatre fills.
Ara dos dels fills, Etèocles i Polinices, volen el poder de Tebes, després de treure-li al seu pare, però com que temen que les paraules d’Èdip es compleixin (que tots dos es repartiran el poder amb ferro afilat), decideixen fer un tracte: per no matar-se l’un a l’altre, primer governarà Etèocles un any i després ho farà Polinices. Mentrestant, aquest viurà a l’exili. Però, és clar, què es pot esperar de dos fills que tanquen el seu pobre pare cec en una cambra. Acabat el primer any, Etèocles es nega a cedir el govern al seu germà.
Polinices ni de lluny està disposat a acceptar-ho, així que es prepara per seure al tron per la força si cal, encara que això suposi matar el seu germà. I heus aquí com Iocasta, que veu que perdrà els seus fills mascles, intenta evitar la guerra. Però ni l’un ni l’altre volen fer-se enrere, si hi ha d’haver guerra i morts, que així sigui. Per acabar-ho d’adobar, Creont, germà de Iocasta, demana a Tirèsies algun oracle per evitar la batalla, i aquest li diu que si vol estalviar la sang de Tebes, serà a costa de la sang del seu fill Meneceu, a qui haurà de sacrificar.
Eurípides.
Creont s’hi nega, però el seu fill té el cap tan quadrat com els seus cosins: si Tirèsies diu que cal donar la vida per Tebes, ell la dona. La tragèdia està servida i el vell Èdip no sap el destí que li espera. Va ser expulsat de la seva terra quan va néixer per la por que el seu pare tenia a l’oracle i acabarà, fet i fet, com va començar. O pitjor, en realitat. Les grandeses són efímeres quan els deus tenen altres plans per als mortals.
Aquesta tragèdia d’Eurípides, escrita al voltant de l’any 410 aC, porta per títol Les fenícies, que fa referència al cor de dones que travessen Tebes de camí cap a l’oracle de Delfos. Elles són testimonis de la sang que es vessa en aquesta guerra fraternal. Tot i que aquesta peça no és de les més conegudes d’Eurípides, sí que és de les més llargues i penso que té elements prou interessants per llegir-la, com conèixer el desenllaç que l’autor proposa per a Èdip o descobrir, una vegada més en l’obra d’Eurípides, la dignitat de les dones davant la tossuderia dels homes.
L’obra es pot trobar en castellà al tercer volum de les Tragedias d’Eurìpides, editat per Cátedra amb traducció de Juan Miguel Labiano, i en català al vuitè volum de les Tragèdies, dintre de la col·lecció Bernat Metge, amb traducció de Maria Rosa Llabrés. En aquest cas, acompanyada de l’obra Orestes, també present al llibre de Cátedra, que inclou un total de sis peces.
