Poques pàgines necessita Alana S. Portero per atrapar-nos en la història que explica a La mala costumbre (Seix Barral). D’alguna manera, la seva la història. El retrat que fa del Madrid dels anys vuitanta, en un barri castigat per l’heroïna com va ser San Blas, és esfereïdor. També ho és el mosaic de vides que construeix, les de la gent senzilla del barri, marcades, en alguns casos, per la solitud, la violència, la pobresa, però també per la solidaritat i la humanitat.
Un dels eixos que funcionen a la perfecció en aquesta novel·la és, precisament, la imatge de Madrid, que s’erigeix gairebé en un personatge més. Aquí també veiem com era el barri de Chueca, quan era l’únic lloc de la capital perquè les persones LGTBI poguessin expressar-se lliurement, ser elles mateixes.
Alana S. Portero.
La novel·la mostra les dificultats d’una persona trans, la mateixa autora, per acceptar-se ella mateixa i per ser acceptada per una societat hostil. Impressiona molt veure el marge tan estret de llibertat que té la protagonista, des de la primera joventut, per trobar espais on ser ella mateixa. Pel camí es troba amb altres personatges marginals, com prostitutes trans, que ens ensenyen quines eren les perspectives de futur d’un col·lectiu incomprès i maltractat.
Són molts els moments dolorosos de La mala costumbre, però també hi ha pàgines de gran bellesa i tendresa. Alana desplega una prosa impressionant en aquesta novel·la, aconsegueix que alguns personatges es quedin amb nosaltres un cop acabada la lectura. Ha valgut la pena endinsar-se en aquestes vides i en aquests barris que a més de ser part de la memòria de l’autora, conformen també la memòria d’Espanya.
