‘El dia que va morir David Bowie’, una estada al Purgatori

MANEL HARO

El retrat del protagonista d’El dia que va morir David Bowie podria ser el de molts joves que arriben a Barcelona amb ganes de començar una nova vida i definir una identitat pròpia. La capital catalana, com qualsevol gran ciutat europea, és un banquet de llibertats i noves experiències que poden ser tan profitoses com excessives.

Aquest noi que vertebra la història que es representa al Teatre Akadèmia, i que es basa en la novel·la de Sebastià Portell, es veu obligat a fer una parada a la seva vida quan es troba en una sala esperant els resultats d’una analítica de malalties de transmissió sexual. És, com es diu a l’obra, una mena de purgatori, un punt d’inflexió que l’obliga a fer repàs de tot el que ha estat la seva vida fins ara: la relació amb els seus pares, amb els seus amants i amb qui és ell, al capdavall.

Hi ha, en certa manera, dues preguntes que s’entrecreuen: què el va portar a Barcelona i què l’ha portat a aquella freda sala d’espera d’un centre mèdic. Fins i tot, podem plantejar-nos els vincles entre aquestes dues qüestions. L’analítica per determinar la presència de malalties de transmissió sexual no és l’eix de l’obra, sinó l’espurna, el que ho detona tot, allò que obliga el protagonista a fe estada al purgatori.

Pau Coya s’ha encarregat de la dramatúrgia i direcció d’aquesta adaptació. Concentrar tants temes en només una hora no és senzill i a estones hi ha certa sensació de dispersió, com si hi hagués fils que no semblessin del tot lligats. Vaig llegir la novel·la de Portell ja fa uns anys, la memòria no és aliena al pas del temps, però fins i tot coneixent el llibre, hi ha hagut moments que no tenia clar què em volia dir el muntatge, sobretot en la relació entre el protagonista i els seus pares.

S’ha de dir que la novel·la juga amb la fragmentació i les interrupcions, el mateix autor va definir-la com una unitat caòtica, així que portar-la a escena és tot un repte i crec que amb els pocs elements escènics que veiem al Teatre Akadèmia, la història queda ben construïda en termes generals. Això és possible també gràcies a la versatilitat dels dos actors secundaris, uns magnífics Xavi Frau i Catalina Florit.

Lluís Febrer, en el paper protagonista, fa una feina correcta, tot i que hi ha hagut alguns moments en què no he aconseguit entendre clarament què deia. La meva sensació global és que hi ha bones idees sobre l’escenari, però l’obra no arriba a brillar del tot. Potser els temps de la mort de David Bowie queden ja massa lluny, així com la Barcelona prèvia a la PrEP. En deu anys, les coses han canviat molt i penso que Coya es podria haver arriscat a fer una versió més actual, fins i tot canviant o sacrificant elements centrals de la novel·la.