Nova entrega de la pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep, que es posa en la pell de l’editora en cap d’una prestigiosa revista de moda, Runway i que remet, inevitablement, a Vogue i a la seva líder, Anna Wintour, coneguda pel seu caràcter difícil. Aquesta segona part manté l’essència de l’anterior, però el personatge de Miranda (Streep) ha perdut mala bava i la pel·lícula cau en alguns tòpics que acaben pesant massa.
Per exemple, la coprotagonista, Andrea Sachs (Anne Hathaway), sembla una barreja entre la Carrie Bradshaw de Sexe a Nova York i la irritant Emily d’Emily a París. Amb la primera comparteix la capacitat de mudar-se a un luxós apartament de Nova York amb el sou d’una periodista d’una revista de moda; amb la segona, la sorprenent habilitat d’aconseguir en un tres i no res coses que semblaven impossibles fins que ella va aparèixer. I amb totes dues la imparable seducció que enamora a qualsevol home que se’ls apropa.
Entenc que és un tipus de personatge que pot agradar, perquè estimula les fantasies del públic, però penso que també desdibuixa el personatge que fa Hathaway si el comparem amb la primera pel·lícula. En línies generals, tinc la sensació que tots els personatges han perdut pistonada, també l’Emily Charlton d’Emily Blunt, que ara s’apropa més a la caricatura que a la realitat. Potser el personatge més fidel és el que interpreta Stanley Tucci.
Quant a l’argument, tenim, com deia, la mateixa història (almenys, a grans trets): una Miranda que té un caràcter (una mica menys) difícil i una aversió inicial entre ella i Andrea Sachs que desemboca en l’inqüestionable talent d’aquesta per trencar el gel entre totes dues i tractar de salvar la seva cap, novament, d’una operació (o conspiració) que la pot apartar de la revista. Aquesta sensació de déjà vu no m’ha convençut, m’ha faltat més fidelitat als personatges originals i més novetat quant a l’argument.
